procsilas' universe

vinc de veure “Drive“, dirigida per Nicolas Winding Refs, del qual coneixia sense saber-ho “Bronson”, que la vaig descobrir fa poc al +

m’he quedat una mica amb una sensació estranya, una història que es va desenvolupant, senzilla, sense complicacions, tots els personatges estan clars (quis és bo i qui no), molt ben explicada, uns tocs d’acció molt versemblants i amb un aspecte visual brutal…

…però el conjunt pse, poc consistent, poc arriscat, una mica previsible fins i tot…

jo per exemple, haguès deixat al personatge principal sense parlar en tota la pel·lícula, només assentint i amb els ulls ja podria desenvolupar-se tot solet… ella, en canvi, està força bé excepte en una escena típica i tòpica que no desvetllaré, però que hom es pot imaginar…

sigui com sigui, recomanable!

llegeixo a la Vanguàrdia (ara fa un temps en català) a en Quim Monzó, tan agut com sempre, queixant-se (és més pitufo gegant gruñón que jo) de que menjar a Barcelona quelcom picant és gairebé impossible, donada la poca predisposició dels barcelonins…

estic completament d’acord!!! em fastídia haver de dir sempre en el restaurant “que pique, como si fuera indio!” em resulta patètic però és l’única forma de menjar un curri que et deixi els llavis com Mari Angeles Martín, quins pebrots!!!

ahir vaig veure “Mother and child“, escrita i dirigida per Rodrigo García, una pel·lícula que parla exactament de mares i de filles (i de dones, evidentment)

una mica tramposa com totes les pel·lícules corals que pretenen que tots els personatges acabin lligats d’una manera o altra, amb situacions que l’atzar fa improbables, sort que el director sap posar la càmara allà exactament on toca en el moment precís; excepte aquests detalls que grinyolen, la resta de la història està força ben lligada i molt ben explicada, només li sobren un parell o tres d’escenes que presenten personatges que no es desenvolupen ni aporten res, al meu parer…

el gust de boca que deixa la pel·lícula és “què rara és la gent!”, amb lo fàcil que seria que tot fos un lindo conejito, però no, ens encaparrem a complicar-ho tot actuant erràticament (pels altres, ja que segons nosaltres mateixos sóm més coherents que la llum d’un làser); el personatge que interpreta Naomi Watts és espectacular en aquest sentit, és retorçada com ella soleta

recomanable!

ahir vaig veure “You will meet a tall dark stranger” (aquí meravellosament titolada “Conocerás al hombre de tus sueños”), escrita i dirigida per en Woody Allen que no “falla” a la seva cita anual (2009, 2008 i 2007), tot i que per mi sí que “falla”…

és la mateixa pel·lícula de sempre, personatges que van i venen i es van muntant o desmuntant en funció dels designis de l’amor i el desamor, alguna trampa petiteta i algun gir de guió per donar una sorpresa i sortir del cine dient “és un gran guionista”, tot i que la veu en off i els finals del tipus “no tengo ganas de rodar más, ya tengo una hora y media” deixen clar que aquest senyor ja no fa pel·lícules, fa episodis d’un col·leccionable

si no fos per l’excel·lent treball dels actors seria insufrible; tots excepte en Banderas, ho sento, és el personatge menys creible de tota la pel·lícula… genial la mare esotèrica (Gemma Jones) i divertida el putón verbenero (Lucy Punch) que es casa amb el pare; la protagonista seria la filla (també molt bé Naomi Watts) que és la gran perdedora, tots perden (els diners, el cap, la dignitat, la puresa, …) però és que ella ho perd tot!

…es siempre tan breve que ya ha terminado

Alicia (expulsada al país de las maravillas)
Bunbury
Radical Sonora, 1997

no recordo què hi havia a la botiga ni la marca, així que “prueba no superada”!!!

todos los taxis en Barcelona tienen un número de licencia que empieza en el 1 hasta el infinito (excepto cuando llueve que no hay taxis); al mismo tiempo, cada taxi tiene una matrícula que consta de unas cuantas letras y cuatro dígitos, del 0000 al 9999. Cojamos las primeras 10000 licencias, de forma que la primera licencia es la 0001, la segunda es la 0002 y así hasta 9999, mientras que la licencia 10000 representa la combinación 0000.

El objetivo es calcular la probabilidad de que las cifras de la matrícula coincidan (en posición o no) con las de la licencia. Por ejemplo, el taxi de matrícula 1234 y licencia 1248 coincide en tres cifras, dos de las cuales coinciden en posición. Si marcamos en verde las cifras que coinciden en posición, en amarillo aquellas que coinciden pero no en la misma posición y en rojo las que no coinciden, el ejemplo anterior seria dos verdes (el ’1′ y el ’2′), un amarillo (el ’4′) y un rojo (el ’3′ y el ’8′ no coinciden). El taxi de matrícula 6678 y licencia 8642 se contaría como un verde (el segundo ’6′), un amarillo (el ’8′) y dos rojos (el otro ’6′ no tiene pareja porque ya se ha marcado como verde y el resto no coinciden).

Supongamos que el número de licencia y el de matrícula de cada taxi son generados de forma independiente. A bote pronto, ¿cual es la probabilidad de encontrar un taxi que genere tres verdes y un amarillo?

El código fuente en C para generar las posibles combinaciones aquí

mats 1 genera todas las 10000×10000 combinaciones
mats 2 N genera N combinaciones

…con Miyuki Hatoyama, de profesión “futura primera dama” y gran viajera, como relata en “Cosas muy extrañas con las que me he encontrado”, menuda joyita!!!

déjalo ya
sabes que nunca has ido a Venus en un barco

Barco a Venus
Mecano
¿Dónde está el país de las hadas?, 1983

…álbum que, por cierto, tiene arreglos de Luis Cobos, todo encaja perfectamente!!!

ahir vaig veure “Un conte de Noël“, dirigida per Arnaud Desplechin, una (altra) pel·lícula (francesa) sobre les relacions humanes, especialment en el context d’una família, els Vuillard, formada per un pare gran i una mare més jove, malalta, tres fills més un ausent, un cosí, les parelles respectives i els nets, així com dos personatges més, l’amant lesbiana de la mare del pare i un amic del poble

clar, per donar peu a tots els personatges i totes les combinacions possibles, que n’hi ha, ja us ho dic jo, el director necessita dues hores i mitja de metratge que, sense fer-se pesat, de vegades em va resultar innecessari i, fins i tot, amb un punt de pedanteria; el director fa que els personatges  de vegades quedin encerclats com si els veiessim per un forat, d’altres cops els fa parlar directament a la càmara, presenta la pel·lícula en trocets separats per unes “cortinetes” amb un text gairebé infantil, uns recursos que em van resultar estranys però he de reconèixer que el conjunt s’aguanta molt bé

trobo, però, que potser seria original fer una pel·lícula sobre una família normal que es reuneix per Nadal, i dinen i mengen i riuen i dormen davant la tele, sense cap estridència ni situació violenta o incòmoda; totes les famílies tenen històries més o menys enterrades, però és que a la pel·lícula de Desplechin només li faltava que un dels nens petits fos un potencial assassí en sèrie, tret que em va semblar reflectit en un parell d’escenes però vaig pensar que ja era la meva imaginació que arrodonia totes les arestes que ens presenta el director…

interessant, però ara a la cartellera comença a haver molta competència