procsilas

ahir vaig veure “You will meet a tall dark stranger” (aquí meravellosament titolada “Conocerás al hombre de tus sueños”), escrita i dirigida per en Woody Allen que no “falla” a la seva cita anual (2009, 2008 i 2007), tot i que per mi sí que “falla”…

és la mateixa pel·lícula de sempre, personatges que van i venen i es van muntant o desmuntant en funció dels designis de l’amor i el desamor, alguna trampa petiteta i algun gir de guió per donar una sorpresa i sortir del cine dient “és un gran guionista”, tot i que la veu en off i els finals del tipus “no tengo ganas de rodar más, ya tengo una hora y media” deixen clar que aquest senyor ja no fa pel·lícules, fa episodis d’un col·leccionable

si no fos per l’excel·lent treball dels actors seria insufrible; tots excepte en Banderas, ho sento, és el personatge menys creible de tota la pel·lícula… genial la mare esotèrica (Gemma Jones) i divertida el putón verbenero (Lucy Punch) que es casa amb el pare; la protagonista seria la filla (també molt bé Naomi Watts) que és la gran perdedora, tots perden (els diners, el cap, la dignitat, la puresa, …) però és que ella ho perd tot!

…es siempre tan breve que ya ha terminado

Alicia (expulsada al país de las maravillas)
Bunbury
Radical Sonora, 1997

no recordo què hi havia a la botiga ni la marca, així que “prueba no superada”!!!

todos los taxis en Barcelona tienen un número de licencia que empieza en el 1 hasta el infinito (excepto cuando llueve que no hay taxis); al mismo tiempo, cada taxi tiene una matrícula que consta de unas cuantas letras y cuatro dígitos, del 0000 al 9999. Cojamos las primeras 10000 licencias, de forma que la primera licencia es la 0001, la segunda es la 0002 y así hasta 9999, mientras que la licencia 10000 representa la combinación 0000.

El objetivo es calcular la probabilidad de que las cifras de la matrícula coincidan (en posición o no) con las de la licencia. Por ejemplo, el taxi de matrícula 1234 y licencia 1248 coincide en tres cifras, dos de las cuales coinciden en posición. Si marcamos en verde las cifras que coinciden en posición, en amarillo aquellas que coinciden pero no en la misma posición y en rojo las que no coinciden, el ejemplo anterior seria dos verdes (el ’1′ y el ’2′), un amarillo (el ’4′) y un rojo (el ’3′ y el ’8′ no coinciden). El taxi de matrícula 6678 y licencia 8642 se contaría como un verde (el segundo ’6′), un amarillo (el ’8′) y dos rojos (el otro ’6′ no tiene pareja porque ya se ha marcado como verde y el resto no coinciden).

Supongamos que el número de licencia y el de matrícula de cada taxi son generados de forma independiente. A bote pronto, ¿cual es la probabilidad de encontrar un taxi que genere tres verdes y un amarillo?

El código fuente en C para generar las posibles combinaciones aquí

mats 1 genera todas las 10000×10000 combinaciones
mats 2 N genera N combinaciones

…con Miyuki Hatoyama, de profesión “futura primera dama” y gran viajera, como relata en “Cosas muy extrañas con las que me he encontrado”, menuda joyita!!!

déjalo ya
sabes que nunca has ido a Venus en un barco

Barco a Venus
Mecano
¿Dónde está el país de las hadas?, 1983

…álbum que, por cierto, tiene arreglos de Luis Cobos, todo encaja perfectamente!!!

ahir vaig veure “Un conte de Noël“, dirigida per Arnaud Desplechin, una (altra) pel·lícula (francesa) sobre les relacions humanes, especialment en el context d’una família, els Vuillard, formada per un pare gran i una mare més jove, malalta, tres fills més un ausent, un cosí, les parelles respectives i els nets, així com dos personatges més, l’amant lesbiana de la mare del pare i un amic del poble

clar, per donar peu a tots els personatges i totes les combinacions possibles, que n’hi ha, ja us ho dic jo, el director necessita dues hores i mitja de metratge que, sense fer-se pesat, de vegades em va resultar innecessari i, fins i tot, amb un punt de pedanteria; el director fa que els personatges  de vegades quedin encerclats com si els veiessim per un forat, d’altres cops els fa parlar directament a la càmara, presenta la pel·lícula en trocets separats per unes “cortinetes” amb un text gairebé infantil, uns recursos que em van resultar estranys però he de reconèixer que el conjunt s’aguanta molt bé

trobo, però, que potser seria original fer una pel·lícula sobre una família normal que es reuneix per Nadal, i dinen i mengen i riuen i dormen davant la tele, sense cap estridència ni situació violenta o incòmoda; totes les famílies tenen històries més o menys enterrades, però és que a la pel·lícula de Desplechin només li faltava que un dels nens petits fos un potencial assassí en sèrie, tret que em va semblar reflectit en un parell d’escenes però vaig pensar que ja era la meva imaginació que arrodonia totes les arestes que ens presenta el director…

interessant, però ara a la cartellera comença a haver molta competència

vinc del cine de veure “Notes on a Scandal“, d’en Richard Eyre, amb una parella d’actrius que estan espectaculars, Judi Dench, fent de professora ja de tornada, insuperable, molt millor que donant-li ordres a en James Bond; i Cate Blanchett, fent de novata en una escola de Londres plena d’adolescents hormonats descerebrats

és difícil parlar d’aquesta pel·lícula sense revelar el secret que s’amaga dins la relació que es desenvolupa entre les dues professores, així que, atenent a que es tracta d’una pel·lícula molt recomanable, no diré res més excepte que “ya tardas”

no obstant això, el tema de fons de la pel·lícula és la capacitat d’auto-engany, però també el de la manipulació, tots dos mecanismes de defensa producte d’una soletat esfereidora que resumeix (amb la meva poca memòria) la frase “què difícil és muntar tot un cap de setmana al voltant de la visita a la bugaderia”, uff, en boca de l’actriu resulta colpidora!!!

la música és de Philip Glass, tot i que el moment/sorpresa musical és quan remenant trastos vells apareix un disc de Siouxsie & the Banshees, que dóna nom a aquesta entrada, i parlant de la Siouxsie la professora novata diu “we worshiped her”; no m’estranya gens…

tot i que per aquesta pel·lícula hauria anat millor “Arabian Knights” del “Juju”…

ahir vaig començar el curs de fotografia sobre la llum i el color, amb quatre coneixements teòrics bàsics i una mica de culturilla visual sobre el tema, a partir del treball dels bons, entre d’altres Martin Parr, Franco Fontana o el més conegut Steve McCurry, més “postalero” però indudablement un mestre

a mi el concepte de color sempre m’ha fascinat; dels llibres d’Oliver Sacks he aprés que el color és totalment subjectiu, el construeix el nostre cervell en un mòdul de nivell superior al de reconstrucció de l’escena, de forma que cada persona té un algorisme de creació de sensació de color suposadament igual però segurament amb matisos; res impedeix que una persona intercanviï les bases (faci una rotació de l’espai, dirien els entesos) per a generar els colors a partir dels impulsos que es reben des de l’ull, i ho vegi tot diferent, però perfectament coherent amb el seu esquema mental; en plan Aviador Dro a “Nuclear Sí”…

Volcanes rugientes escupiendo lava,
y bosques violetas con cesped naranja,
cavernas ocultas en playas profundas,
y valles cubiertos de flores saladas.

A qui li interessi el tema del color, a més dels llibres d’en Sacks, tots genials, no només els que parlen sobre el color, li recomano un llibret d’Alianza Editorial, la col·lecció de llibre de butxaca anomenat “El libro del color“, d’en Juan Carlos Sanz, molt complet i entenedor