procsilas' universe

ahir vaig veure “Agora” (també coneguda com Cacágora en cercles secrets brutals), dirigida per Alejandro Amenábar, que també és coguionista; una història amb llicències sobre Hipatia, una dona matemàtica i astrònoma que es negava a assumir el paper que la societat li reservava…; ans el contrari, estava completament enganxada al “Cono de Apolonio”, la joguina més trendy i geek d’aquella época, jo en vull un!!!

una pel·lícula cara, caríssima segons els estàndards del cine espanyol, d’uns 50M€ però que ja porta recaptats més de 12M€ en un parell de setmanes als cinemes d’Espanya, amb més d’un milió vuitcents mil espectadors, el que fa 6.30€ per entrada; i tú, quant pagues per anar al cine?

i els val? pagar els decorats, els extres, la postproducció digital, etc. entenc que és molt car; el resultat és vistós, ben narrat però una mica massa llarg, vaig mirar el rellotge un parell de cops, però sense desesperar, el director va introduint els elements de forma que un es va fent una idea del missatge que jo crec que el resumeix en una sola frase que la Hipatia deixa anar, no literalment però casi: “You can’t doubt, I must”, la fe contra la ciència (o la filosofia), el fanatisme contra la raó; guanya el fanatisme, clar, a base de lapidar tot allò que discrepi dels textos…

ai, les religions, com l’opi del poble que són, fan que la gent acabi fent tonteries, però a gran escala

sense ser rodona, no deixaré de recomanar-la…

hi ha fotos que quan un les fa no sap realment el que pretén, ni tan sols és capaç d’avaluar el resultat, poc més de dir si li agraden o no; les passes pel photoshop (o el gimp, no discutirem pas ara d’això) i acabes amb quelcom semblant a l’original però que sembla convèncer una mica més, o no; sigui com sigui, el secret avui dia en la fotografia digital no és saber fer fotos a priori, és saber-les triar a posteriori!!!

ahir vaig veure “Le nozze di Figaro”, l’òpera escrita per en W.A. Mozart, gran entre els grans, tot i que, tmbé val a dir-ho, amb un estil avui dia una mica caduc, no t’enfadis, geni!!!

una obertura de les millors que té el repertori operístic, però amb un so que impedeix disfrutar-la com es mereix; uns cantants molt més que correctes (espectaculars Susanna -Ofèlia Sala- i encara més, gairebé galàctica, la Comtessa d’Almaviva -Emma Bell-) i una escenografia molt poc arriscada en els tres primers actes i en canvi molt ben resolta en el 4rt, les parets mòbils fent de bosc són genials, ara, les llumetes de colors baixant del cel són una mica, mmmmmm, no sé com dir-ho, …recurrents?

ahir a les 19:55h hora de Barcelona, es van apagar els uns quants llums de la ciutat (i d’altres ciutats del món mundial) durant cinc minuts (ni tan sols els quinze que parlàvem ) com a acte simbòlic per a demanar un consum energètic més responsable

tot i ser molt bakuki, aplaudeixo la idea, encara que segueixo dient que va ser simbòlic i, com sempre, els governs deixen en mans dels ciutadans la resolució de tots els problemes importants (reciclatge, estalvi energètic, …) al respecte

em pregunto quantes persones de les que ahir es van afegir a la proposta i van apagar els llums de casa seva van tenir les passades festes de Nadal el cadàver d’un arbre amb 300 llumetes fent pampallugues, i quins encara van tenir la barra de dir que la decoració nadalenca de Barcelona era depriment perquè il·luminava poc

si és que no estem mai contents!!! i no fem mai el que diem!!! és la condició humana, no és culpa nostra