ahir vaig veure “Pina“, un pal·lícula/documental/flipada rodada en 3D per en Wim Wenders, un homenatge a Pina Bausch fet pels seus ballarins, els quals ella llegeix i els fa crèixer…

visualment molt poderosa, la dança contemporània mai ha estat un dels meus interessos però ara tinc la necessitat de ballar!!! tot i que com a pel·lícula no hi ha un argument real, la combinació d’imatges d’actuacions de la companyia amb entrevistes amb personatges muts és realment impactant

no cal ser guapo per ser ballarí, cal tenir presència i saber desenvolupar-la, més enllà del que llegia Pina; els diferents ballarins que hi participen ho fant creant un concepte com a homenatge: lleugeresa, alegria, … especialment brutal l’escena quan una ballarina s’arrastra pel terra i l’altra li va llençant paletades de sorra que la van cobrint poc a poc…

i el 3D que em feia dubtar una mica realment li dóna el cop d’efecte final, en algunes escenes un pensa que els ballarins el rodejaran

la meva sort és haver vist ja fa uns anys el Café Müller i adonar-me’n ara de lo impactant que era…

molt recomanable!!!

ja fa uns dies vaig veure “Lola” (que vol dir avia en Tagalo, doncs es tracta d’una pel·lícula filipina), dirigida per en Brillante Mendoza, un director ja amb una trajectòria que m’era totalment desconegut

violència, pluja, pobresa i la lluita diària per continuar endavant; una història senzilla ben explicada, amb un ritme suposo que propi d’aqust pais que combina carrers amb milers de persones, cotxes, motos, etc. pitant i intentant no xocar els uns amb els altres amb una pluja que ho empapa tot i ralentitza totes les accions…

em quedo amb unes quantes estampes fotogràfiques de la pel·lícula; vetllant el taut a l’entrada de la casa des del canal amb una cadira buida; la visita a la funerària, morir i reviure metafòricament; les imatges des del tren… l’escena inicial, amb l’avia intentant encendre una espelma amb mistos sota la pluja amb un paraigues escarransit pel vent és ja una mostra del clima imperant de desesperació i alhora tosudesa

recomanable per mostrar una realitat que no podem ni imaginar-nos

lo siento, en este blog sólo tenemos a “La mujer sin pene“

hay cosas que de tan bonitas que son, deseamos con fuerza que sean ciertas…

pero no, la realidad distorsionada por nuestro deseo nos esconde una verdad incontestable…

ELENA JAMES NO EXISTE!!! ES UNA ESTAFA!!! NO HAY DINERO PARA OBRAS!!! ES SOLAMENTE SPAM!!! ES UN MENSAJE PARA INCAUTOS QUE CORRE POR LA RED!!! NO ME PREGUNTEIS NADA MAS SOBRE ELLA, POR FAVOR!!!

ufff que a gusto me he quedado…

para una vez que abre la boca!!!

qualitat que sembla que alguns adoptin molt personalment com un culte a la moda imperant

avui inaugurem una nova secció, la dels espectacles de flamenc!!! deixeu-me que us expliqui quelcom d’en procsilas; si, en procsilas, uso la tercera persona perque ha estat una experiència extra-corpòrea!, un desdoblament!!, un viatge alucinant!!!

per raons que no venen al cas, en procsilas ha anat al “Tablao de Carmen“, i ha vist el seu primer espectacle per a turistes de flamenc; la sensació? estranya: era autèntic? ballaven bé? cantaven o cridaven? els zapateaos i els palmeos anaven sincronitzats? tot i dubtar de tot, hi ha hagut quelcom positiu, difícil de definir, potser en procsilas s’ha divertit? sacrilegi?? heretgia???

dícese de aquella persona que se confunde con un personaje y acaba dando risa; ejemplos conocidos son Pasqual Maragall, Ángel Acebes a.k.a. H3BO3 y, como no, la grande e inimitable Lina Morgan, que aprendan!!!

PD: la de la foto es Gracita Morales

ahir vaig veure “Manon Lescaut”, de Giacomo Puccini, dirigida (escénicament) per Liliana Cavani, ara ficada en el mon de l’òpera però més coneguda per haver dirigit pel·lícules com “El portero de noche” o “Más allá del bien y del mal”

en aquest cas, l’història és senzilla d’entendre, ja que tots som una mica com la Manon, que ho vol tot, per una banda el palau, les joies i l’estatus que li ofereix Geronte di Ravoir, una mica ja passadet, però, i per altra també s’enyora de la voluptuositat i passió del Cavaliere Renato Des Grieux, un estudiant pobre com una rata (ara li diriem mileurista), i és clar, acaba fatal, la Manon acusada de prostituta, deportada a Nova Orleans i amb en Des Grieux que es desviu i la segueix fins al final, on són derrotats pel no res d’un desert que apareix del no res

una òpera en quatre actes, amb el segon (al palau de Geronte) i especialment el tercer (en el port de l’Havre) molt intensos, i que està molt ben portada pel duet Daniela Dessi i Fabio Armiliato, que van recollir un fort aplaudiment després de cada acte, en unes salutacions una mica forçades al meu parer; de fet, el públic no semblava tenir clar quan havia d’aplaudir i quan no

i per una vegada no hi havia plans inclinats i estructures cubistes a l’escenari, sino un decorat “realista” fixe en cada acte, molt creible el del segon acte, al palau, força el del primer i el tercer, i l’últim, en el desert, una mica pobre, però reconec que fer que un escenari rectangular sembli un desert no ha de ser fàcil

increible!!! han descobert una parella heterosexual feliç!!!

l’únic problema? els nens els han sortit una mica massa grans…

deu ser cosa del creacionisme, o del intelligent design, per a protegir l’espècie d’aquesta disbauxa actual; no us perdeu l’enllaç, és molt interessant

i ja ho sé, n’hi ha moltes de parelles com aquesta molt felices!!!