procsilas' universe

estic escoltant “Pegasvs” de Pegasvs, un disc que m’ha sorprés molt agradablement, així que us el recomano des de ja mateix!!!

i els edificis també

ahir vaig veure em van portar a veure “Pegados“, un musical al Club Capitol sobre una parella de joves que en el fragor de la batalla va y se encalla!!!

tonteries a part he de dir que em va agradar per diferents motius: 1) és curt; 2) és divertit, fa riure o almenys somriure de tant en tant; 3) canten bé i 4) toquen millor, felicitats al pianista!!!

no sé si queden gaires funcions, així que espabileu!!!

ahir vaig veure “Elisa K“, dirigida per en Jordi Cadena i Judith Colell, basada en un conte de Lolita Bosch

resumint, no em va agradar massa; el final, patapam, un munt de possibilitats per desenvolupar desaprofitades, sembla una pel·lícula deixada a mitges (o a tres quarts, si voleu); els actors pse, el pare fatal, l’escena al restaurant amb la filla quan aquesta li explica la història resulta inversemblant, la mare regular, massa poses, sort de la/les protagonista/es, l’Elisa, que dignament fan creible un paper complicat; la història, agafada amb pinces, una violació “invisible” que hem de situar davant d’un dormilega i un gronxador (una mica d’humor negre a l’estil Delicatessen haguès estat bé, penso), amb una primera part en blanc i negre i amb narrador i una segona en color, amb una separació poc clara entre ambdues parts, al meu parer… un amic em comenta si no serà que cada director ha rodat una part i després el muntador tenia pressa i ha posat una rera l’altre i apa, cap a caseta!!!

però bé, una història interessant i d’una cartellera complicada semblava lo milloret!

adj.

creació que no pot amagar el llautó

m’adhereixo instantàniament al summum de la contradicció que representa un diari personal públic en forma de blog: explicar aquells detalls íntims que no coneix gairebé ningú i que, per irrellevants, són encara més morbosos; sense cap ordre…

1. em sagnen els mugrons quan corro si no l’encerto amb la samarreta
2. m’encanta l’api cru, la part blanca central
3. de petit jugava molt bé als escacs, ara res de res
4. vaig ser addicte (stricto sensu) al cub de rubik, ara no sé fer-lo
5. sóc fan d’en ralph wiggum
6. no he vist sabut veure mai una imatge d’aquestes estereoscòpiques
7. maleeixo el dia que em vaig vendre el meu ZX-81

per fi a Barcelona, com a casa no s’hi està enlloc!!!

uff, aquesta entrada serà un rollete, ja us ho avanço; fa dies que no en feia cap i se m’ha acumulat la feina

començaré per lo fàcil, les pel·lícules, en aquest cas dos ben diferents però que no tenen cap punt de contacte, excepte potser que les he vist en el mateix cine a Granada on he pagat 3.50€ per l’entrada i 2.10€ per una cocacola gegant!!! quanta injustícia hi ha al mon!!! bé, la primera que vaig veure va ser “300“, de Zack Snyder que intenta reproduir fil per randa el còmic d’en Frank Miller, que no he llegit ja que la meva experiència còmica és molt reduïda i es limita a superherois llampants que volen; no sé que dir de 300 per no aixecar polseguera, bàsicament que no em va agradar massa, se’m va fer llarga i repetitiva, semblava un video d’ensinistrament sobre l’ús de la llança i l’escut, no tant l’espasa, que queda una mica desfavorida; i visualment també cansa, tot i que si aquesta era la intenció del director aquí no puc dir res, ho fa perfectament; no tot és negatiu, però, la representació del dolent, en Jerjes, una mica amariconat, per entendre’ns, és especialment divertida quan s’apropa per darrera a en Leonidas, tot viril i mascle ell, i li posa les mans al coll i li diu suaument “no es mi espada lo que debes temer…” jajaja, només li faltava dir “se te ha caido el jabón, por qué no lo coges?” jajajaja; i a l’escena final, quan un Leonidas tot viril i mascle ell llança la llança (valgui la redundància) i falla, i només li talla el llavi a Jerjes, la mirada i el gest d’en Jerjes semblen dir “maldita perra, me has estropeado el pintalabios y casi me rompes una uña”; l’altre dia escoltava en una tertúlia radiofònica que es tracta d’una pel·lícula homòfoba, sempre hi ha gent per trobar-li tres peus al gat, o 28 dies a tots els mesos, suposo… i jo que no vaig poder deixar de pensar en el programa infame de la meva infància “300 millones” que em torturava cada dilluns per la nit, uff, quins records!!!

l’altre pel·lícula va ser triada per eliminació, el que no és bon senyal habitualment; tot i que de fet és un bon senyal, si no la vaig triar per eliminar-la; es tracta de “Pudor“, dels germans David i Tristán Ulloa, més conegut aquest segon per haver actuat en moltes pel·lícules d’èxit; no està mal, però pretén tocar massa tecles i clar, queda coixa en algunes d’elles, a més de ser previsible en alguna de les històries (pista: “Un ramito de violetas” però no us ho creieu tot) i fins i tot infantil; recomanable però amb precaució, una de les meves paraules favorites

i ara aprofito per inaugurar una nova categoria, que ja aniré desenvolupant en un futur, la crítica gastronòmica (ja se sap, es comença criticant qualsevol detall i al final un es converteix en crític de tot allò que l’envolta); per no fer-me més pesat només esmentaré els restaurants descobriment d’aquest viatge, per ordre de visita:

La Borrachería. Almería, C/ Real cantonada amb Séneca, un lloc de tapes de veritat, tu demanes una beguda i et demanen quina tapa vols, de qualitat i quantitat considerables

Mariquilla. Granada, C/ Lope de Vega 2

La Ermita. Granada, Av/ Doctor Olóriz 25 (Plaza de Toros)

Chikito. Granada, P. Campillo 9

per altra banda, aprofitant que a Granà hi ha un clima especial (ha plogut cada dia), en procsilas va decidir tenir una nova experiència en tercera persona i anar a veure un espectacle de flamenc, concretament el de María la Canastera, al Sacromonte; un espectacle pensat per a turistes (al cap i a la fi en procsilas estava fent el turista, tot i que no el guiri), mil·limetrat, i una mica pobre, tot i que en procsilas no pot comparar massa donat que les seves experiències en tercera persona són molt limitades

i ara sí, acabo recomanant un descobriment musical de primera fila que estic escoltant mentre escric això, es tracta de “Grab that gun” de The Organ, un grup que han decidit partir peres després d’aquest primer disc seu, potser no podien soportar la idea de que han fet un disc amb 10 cançons idèntiques i no veien clara la idea de fer 10 discos idèntics; de totes formes a mi m’agrada molt i crec necessari recomanar al menys escoltar-lo un parell de cops

i ja n’hi ha prou!!!

escolto l’última compra compulsiva al FNAC pel preu, 7.95€, es tracta del “Hail to the thief” (feia molt de temps que era a la llista de pendents); es tracta de l’últim (encara!!!) disc dels Radiohead, que ve després de tres discos boníssims, “OK Computer”, “Kid A” i “Amnesiac”, aquest últim amb una de les millors cançons d’aquesta década, “Like spinning plates”; una aposta difícil per a un grup que després d’un superhit com “Creep” va optar per un estil molt personal

de moment el disc es deixa escoltar, que ja és molt avui dia, tot i que no és el mateix feeling que amb els altres tres, encara l’hauré d’escoltar un parell de cops més per poder avaluar-lo de forma justa; la primera impresió, però, és de que la fórmula Radiohead comença a esgotar-se…