procsilas

adj.

creació que no pot amagar el llautó

m’adhereixo instantàniament al summum de la contradicció que representa un diari personal públic en forma de blog: explicar aquells detalls íntims que no coneix gairebé ningú i que, per irrellevants, són encara més morbosos; sense cap ordre…

1. em sagnen els mugrons quan corro si no l’encerto amb la samarreta
2. m’encanta l’api cru, la part blanca central
3. de petit jugava molt bé als escacs, ara res de res
4. vaig ser addicte (stricto sensu) al cub de rubik, ara no sé fer-lo
5. sóc fan d’en ralph wiggum
6. no he vist sabut veure mai una imatge d’aquestes estereoscòpiques
7. maleeixo el dia que em vaig vendre el meu ZX-81

per fi a Barcelona, com a casa no s’hi està enlloc!!!

uff, aquesta entrada serà un rollete, ja us ho avanço; fa dies que no en feia cap i se m’ha acumulat la feina

començaré per lo fàcil, les pel·lícules, en aquest cas dos ben diferents però que no tenen cap punt de contacte, excepte potser que les he vist en el mateix cine a Granada on he pagat 3.50€ per l’entrada i 2.10€ per una cocacola gegant!!! quanta injustícia hi ha al mon!!! bé, la primera que vaig veure va ser “300“, de Zack Snyder que intenta reproduir fil per randa el còmic d’en Frank Miller, que no he llegit ja que la meva experiència còmica és molt reduïda i es limita a superherois llampants que volen; no sé que dir de 300 per no aixecar polseguera, bàsicament que no em va agradar massa, se’m va fer llarga i repetitiva, semblava un video d’ensinistrament sobre l’ús de la llança i l’escut, no tant l’espasa, que queda una mica desfavorida; i visualment també cansa, tot i que si aquesta era la intenció del director aquí no puc dir res, ho fa perfectament; no tot és negatiu, però, la representació del dolent, en Jerjes, una mica amariconat, per entendre’ns, és especialment divertida quan s’apropa per darrera a en Leonidas, tot viril i mascle ell, i li posa les mans al coll i li diu suaument “no es mi espada lo que debes temer…” jajaja, només li faltava dir “se te ha caido el jabón, por qué no lo coges?” jajajaja; i a l’escena final, quan un Leonidas tot viril i mascle ell llança la llança (valgui la redundància) i falla, i només li talla el llavi a Jerjes, la mirada i el gest d’en Jerjes semblen dir “maldita perra, me has estropeado el pintalabios y casi me rompes una uña”; l’altre dia escoltava en una tertúlia radiofònica que es tracta d’una pel·lícula homòfoba, sempre hi ha gent per trobar-li tres peus al gat, o 28 dies a tots els mesos, suposo… i jo que no vaig poder deixar de pensar en el programa infame de la meva infància “300 millones” que em torturava cada dilluns per la nit, uff, quins records!!!

l’altre pel·lícula va ser triada per eliminació, el que no és bon senyal habitualment; tot i que de fet és un bon senyal, si no la vaig triar per eliminar-la; es tracta de “Pudor“, dels germans David i Tristán Ulloa, més conegut aquest segon per haver actuat en moltes pel·lícules d’èxit; no està mal, però pretén tocar massa tecles i clar, queda coixa en algunes d’elles, a més de ser previsible en alguna de les històries (pista: “Un ramito de violetas” però no us ho creieu tot) i fins i tot infantil; recomanable però amb precaució, una de les meves paraules favorites

i ara aprofito per inaugurar una nova categoria, que ja aniré desenvolupant en un futur, la crítica gastronòmica (ja se sap, es comença criticant qualsevol detall i al final un es converteix en crític de tot allò que l’envolta); per no fer-me més pesat només esmentaré els restaurants descobriment d’aquest viatge, per ordre de visita:

La Borrachería. Almería, C/ Real cantonada amb Séneca, un lloc de tapes de veritat, tu demanes una beguda i et demanen quina tapa vols, de qualitat i quantitat considerables

Mariquilla. Granada, C/ Lope de Vega 2

La Ermita. Granada, Av/ Doctor Olóriz 25 (Plaza de Toros)

Chikito. Granada, P. Campillo 9

per altra banda, aprofitant que a Granà hi ha un clima especial (ha plogut cada dia), en procsilas va decidir tenir una nova experiència en tercera persona i anar a veure un espectacle de flamenc, concretament el de María la Canastera, al Sacromonte; un espectacle pensat per a turistes (al cap i a la fi en procsilas estava fent el turista, tot i que no el guiri), mil·limetrat, i una mica pobre, tot i que en procsilas no pot comparar massa donat que les seves experiències en tercera persona són molt limitades

i ara sí, acabo recomanant un descobriment musical de primera fila que estic escoltant mentre escric això, es tracta de “Grab that gun” de The Organ, un grup que han decidit partir peres després d’aquest primer disc seu, potser no podien soportar la idea de que han fet un disc amb 10 cançons idèntiques i no veien clara la idea de fer 10 discos idèntics; de totes formes a mi m’agrada molt i crec necessari recomanar al menys escoltar-lo un parell de cops

i ja n’hi ha prou!!!

escolto l’última compra compulsiva al FNAC pel preu, 7.95€, es tracta del “Hail to the thief” (feia molt de temps que era a la llista de pendents); es tracta de l’últim (encara!!!) disc dels Radiohead, que ve després de tres discos boníssims, “OK Computer”, “Kid A” i “Amnesiac”, aquest últim amb una de les millors cançons d’aquesta década, “Like spinning plates”; una aposta difícil per a un grup que després d’un superhit com “Creep” va optar per un estil molt personal

de moment el disc es deixa escoltar, que ja és molt avui dia, tot i que no és el mateix feeling que amb els altres tres, encara l’hauré d’escoltar un parell de cops més per poder avaluar-lo de forma justa; la primera impresió, però, és de que la fórmula Radiohead comença a esgotar-se…

les onades van o venen? per això, com mai se sap quan et pots retrobar algú, millor dir ciao, que és reversible

jo mai posaria junts a en Pietro Antonio Locatelli i a en Giovanni Battista Pergolesi, potser en un LP sí, però no en un concert, tot i que són coetanis i és el que es correspon fer; elgoogle (m’agrada més així) revela, però, que no és massa habitual

avui al Liceu, en un d’aquells dies que omplen la temporada a base d’esdeveniments diversos, han programat un concert amb el “Concert a quatre en Mi bemol, Il pianto d’Arianna, op. 7, num. 6″ de Locatelli, i el famós “Stabat Mater” de Pergolesi, que ha eclipsat l’anterior, tan per quantitat com per qualitat, i en part per la inestimable ajuda de Barbara Frittoli (soprano) i Sara Mingardo (mezzosoprano) que han estat totes dues molt bé, tant individualment com fent un duet

relaxant, agradable i bonic, què més es pot demanar? o?

diumenge pel matí, escolto “Double cross” dels Seabound, i la primera cançó revela una veritat colpidora…

I am the crack of your voice
The static in the sound
I am the bias in your choice
I scorch the ground

qui juga amb foc es crema, em deien de petit, però clar, és tan seductor, tan poderós, tan destructiu, tan adictiu…

vinc del Liceu de veure d’escoltar un recital amb en Simon Keenlyside cantant i en Julius Drake al piano, acompanyat per una senyora/senyoreta que li anava passant els fulls de la partitura de tant en tant; el pianista molt bé, amb els tics típics de tot pianista, i el cantant també força bé; tots dos força aplaudits i “vitorejats”

no us faré la crítica del recital, no puc, no en sé; a més, en Roger Alier era unes files més endavant i segur que la seva crítica serà la bona de llegir; només diré que jo anava una mica amb por i tot el contrari, he quedat gratament sorprés

la por venia perquè sempre recordo l’escena de “Small Time Crooks” on en Hugh Grant porta a la dona d’en Woody Allen, la Tracey ullman, a una espècie d’òpera post-modernista, on tothom sembla abduït per l’obra excepte ella que és com la nena que descobreix que l’emperador va despullat

l’anècdota: un impresentable ha deixat que el seu mòbil soni durant la interpretació d’una peça; que et soni el mòbil a l’òpera és patètic, però que et soni en un recital és tan cutre com pixar-se a la piscina… …des del trampolí