procsilas' universe

les onades van o venen? per això, com mai se sap quan et pots retrobar algú, millor dir ciao, que és reversible

jo mai posaria junts a en Pietro Antonio Locatelli i a en Giovanni Battista Pergolesi, potser en un LP sí, però no en un concert, tot i que són coetanis i és el que es correspon fer; elgoogle (m’agrada més així) revela, però, que no és massa habitual

avui al Liceu, en un d’aquells dies que omplen la temporada a base d’esdeveniments diversos, han programat un concert amb el “Concert a quatre en Mi bemol, Il pianto d’Arianna, op. 7, num. 6″ de Locatelli, i el famós “Stabat Mater” de Pergolesi, que ha eclipsat l’anterior, tan per quantitat com per qualitat, i en part per la inestimable ajuda de Barbara Frittoli (soprano) i Sara Mingardo (mezzosoprano) que han estat totes dues molt bé, tant individualment com fent un duet

relaxant, agradable i bonic, què més es pot demanar? o?

diumenge pel matí, escolto “Double cross” dels Seabound, i la primera cançó revela una veritat colpidora…

I am the crack of your voice
The static in the sound
I am the bias in your choice
I scorch the ground

qui juga amb foc es crema, em deien de petit, però clar, és tan seductor, tan poderós, tan destructiu, tan adictiu…

vinc del Liceu de veure d’escoltar un recital amb en Simon Keenlyside cantant i en Julius Drake al piano, acompanyat per una senyora/senyoreta que li anava passant els fulls de la partitura de tant en tant; el pianista molt bé, amb els tics típics de tot pianista, i el cantant també força bé; tots dos força aplaudits i “vitorejats”

no us faré la crítica del recital, no puc, no en sé; a més, en Roger Alier era unes files més endavant i segur que la seva crítica serà la bona de llegir; només diré que jo anava una mica amb por i tot el contrari, he quedat gratament sorprés

la por venia perquè sempre recordo l’escena de “Small Time Crooks” on en Hugh Grant porta a la dona d’en Woody Allen, la Tracey ullman, a una espècie d’òpera post-modernista, on tothom sembla abduït per l’obra excepte ella que és com la nena que descobreix que l’emperador va despullat

l’anècdota: un impresentable ha deixat que el seu mòbil soni durant la interpretació d’una peça; que et soni el mòbil a l’òpera és patètic, però que et soni en un recital és tan cutre com pixar-se a la piscina… …des del trampolí

no, no parlaré del preu dels pisos, que és una burrada

acabo de fer-me amb la còpia (legal) d’un disc que ja he gastat de tant escoltar-lo al iPod, concretament el “we collide” dels mesh, comprat a Discos Revolver per 13,90€, gairebé el màxim que estic disposar a pagar per un disc excepcional

i aquest ho és, com gairebé sempre, combinen cançons genials amb alguna més fluixeta, però els mesh fan discos ben fets que agraden en general, sense estridències

entre d’altres em quedo amb “step by step”, “rest in pieces”, “my hands are tied”, però especialment amb “can you mend hearts”, una canció (atenció a la cursilada) preciosa

un dels discos del 2006, no digui el que no digui mondosonoro