vinc de veure “The visitor“, dirigida per Thomas McCarthy, un actor que fa els seus pinitos amb la direcció i la veritat és que el resultat en forma d’aquesta pel·lícula és força rodó

la història és senzilla (no així el seu significat o missatge) i està explicada també de forma senzilla i directa, sense embolics: un professor va a una conferència a NY per a presentar un article del qual és “coautor” i un cop arriba al seu apartament es troba una parella instal·lada; estranyament (però es pot entendre perquè) els convida a quedar-se mentre no trobin un altre lloc per viure

no vull explicar-la pel·lícula, ja que qualsevol cosa que digui ja dóna moltes pistes; només faré una reflexió al voltant del tema principal, que és el poder, el poder del professor sobre l’estudiant, el poder del policia sobre el ciutadà, el poder del sistema sobre l’individu; el poder i la impotència, un poder absolut que resulta incomprensible per al que és sotmés…

recomanable i la treuran aviat, així que ja podeu anar-la a veure

(anterior)

Un día, camino del trabajo, Mafalda se paró como siempre en el quiosco al lado del semáforo de una placeta que iba cambiando de nombre en función del concejal de cultura de turno del ayuntamiento, si no fuera por la inercia votante de las masas pensaba que no daría tiempo a imprimir el callejero actualizado cada cuatro años (o menos). Hojeando las revistas de salud y belleza (lo del chocolate la tenía muy preocupada, bueno la preocupaba más bien el bikini pero la culpa era del chocolate) se fijó en una portada con un gran pene que aparecía de una oscuridad sugerente, sin ningún otro elemento de distracción. Mafalda casi se desmaya de la emoción. ¡Ese pene era exactamente lo que ella quería! Quizás Dios había escuchado sus plegarías, porque una portada así habría sido imposible en otros tiempos. Sin pensárselo dos veces ni leer una línia más compró tres o cuatro revistas que estaban cerca de temáticas diversas (incluyendo una de arquitectura para todos en fascículos) y, como quien escoge al azar y no quiere la cosa (aunque en este caso ella sí que quería esa cosa), puso en medio la revista de la portada fálica y pagó intentando disimular el rubor, aunque el quiosquero se limitó a devolverle el cambio y desearle un buen día sin prestarle mayor atención. Ella pensó que el buen día ya lo tenía, que impaciencia, la idea de no ir a trabajar y volver a casa a devorar aquella fuente de información que tenía en las manos se le hizo irresistible, pero su profesionalidad (y una reunión con su jefe en menos de media hora) se lo impedieron. Apretando el paso y los glúteos, Mafalda caminó resuelta hacia su cercano futuro con una sonrisa en sus labios y una sola obsesión, leer aquella revista lo antes posible…

(siguiente)

ahir vaig veure al Liceu “Simon Boccanegra”, de Giuseppe Verdi, un valor segur que, a més, no té necessitat d’allargar una òpera més enllà de l’estrictament necessari; una música excelent, una història no tan plana com lo que estem acostumats i una escenografia minimalista, amb només un espai i un únic moble vermell com a nota de color; una iluminació mínima, que de vegades deixava als cantants a les fosques i d’altres enlluernava al públic amb una llum frontal usada per a les retroprojeccions; tot molt modern, això sí

com sempre, la crítica de l’òpera la deixo als entesos, jo em limito a posar aquí les meves observacions de l’espectacle d’ahir, que va ser total:

1) haurien de programar l’òpera en època d’estiu, quan la gent no està refredada i no hi ha un cor d’estossecs constant
2) o bé a l’entrada donar un paquetet de kleenex a tot aquell que li moquegi el nas
3) va haver algú que va tenir un incident greu perquè va semblar que s’ofegava, i el van haver de retirar de la sala després d’haver demanat un metge!!!
4) els carmels, si us plau, es porten de casa ja sense l’envolcall de paper per evitar fer sorolls innecessaris
5) i, finalment, hi havia unes veus que s’escoltaven al final del tercer acte que semblaven venir dels passadissos, fos qui fos, això és un detall que el teatre no es pot permetre, tan si eren treballadors (imperdonable!!!) com si no

ahir vaig veure “Lars and the real girl” (aquí “Lars y una chica de verdad”), dirigida per en Craig Gillespie, amb un currículum molt curt i gairebé per oblidar

es tracta d’una història sobre un noi que rebutja el contacte amb els de la seva espècie, odia ser tocat i evita qualsevol interacció social; aquesta presió del seu entorn la solventa portant a casa (bé, al garatge on viu) la seva nova xicota, meitat brassilenya, meitat danesa, que ha conegut per Internet, una noia que no parla gaire (no sap l’idioma, clar), missionera, i que necessita una cadira de rodes per desplaçar-se… i també necessita un xinflador (paraula que Google no troba, tot i que els meus amics la repeteixen sense parar, primer!!!)

divertida, però sense caure en la broma tonta; planteja la bogeria d’una persona (self-delusion) i com els altres hi participen, esperant que no prengui cap decisió errònia; la veritat és que l’equilibri entre les escenes divertides i lo sèria que és la situació està molt ben aconseguit

avui venia en el tren, i com he estat una hora per fer un trajecte de mitja, he tingut temps d’observar als altres patidors; uns quants podien ser de plàstic, per les seves expresions… si l’exemple d’en Lars es posa de moda serà difícil trobar seient!!!

molt recomanable

es veu que la indústria pornogràfica usarà HD-DVD en lloc de Blu-ray per als seus productes, donat que Sony no vol que el seu format s’usi per a segons quins continguts

per tant, Blu-ray ha muerto, viva el rey!!!

després d’una setmana boja de feina, per fi he pogut anar al cine i veure “The queen“, de Stephen Frears, director que poques vegades m’ha decebut

en aquest cas tampoc ho ha fet, tot i que la pel·lícula no és res de l’altre mon i s’aguanta pel treball de l’actriu que fa de reina, Helen Mirren, treball recompensat per la copa Volpi a la millor actriu al festival internacional de cine de Venècia, el 2006

la pel·lícula usa imatges reals de documentals de la setmana després de la mort de la “princesa del pople”, amb p de pople, la plorada Lady Di, anomenada també la princesa de les balenes, el que li atorga un caràcter una mica irreal, al meu parer

el millor, com queden retratats el marit de la reina i la seva mare, que són dolents, dolents, dolents…