ahir vaig veure “Koolhaas houselife“, un documental dirigit per Ila Bêka i Louise Lemoîne que ni tan sols està a l’imdb (encara), dintre de la 18a Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona (la mostra, no les dones)

es tracta d’un documental amb la visió que té la dona de fer feines de la casa on treballa (un artefacte d’un arquitecte anomenat Rem Koolhaas), una casa que sembla més dissenyada per guanyar premis que no pas per viure-hi, més art que no pas casa, com apunta el marit de la Guadalupe Acedo, la senyora en qüestió, espanyola resident a Bordeaux, lloc on es troba la casa, no tan famosa com la del títol d’aquesta entrada però gairebé

el documental mostra lo senzilla que pot ser una persona i lo complicada que pot arribar a ser una casa, prenent més partit per la persona però deixant-la també en evidència…

interessant, divertida a estones i poca cosa més…

ahir vaig veure “Un prophète“, dirigida per Jacques Audiard que també és coguionista, una pel·lícula sobre un jove (en Malik, un Tahar Rahim excel·lent!!!) tot just considerat adult pel sistema judicial i tancat en una presó on haurà d’aprendre a sobreviure, literalment

molt bona, especialment la part inicial (ben bé la primera hora, potser hora i mitja) on el director ens explica perfectament el drama que suposa per un nouvingut entrar en un recinte on tothom té amics i enemics, on tot té un preu i la vida d’un mateix pot ser l’única moneda de canvi; després comencen a aparèixer un munt d’històries i detalls que allarguen la pel·lícula una mica excessivament, tot i que en cap cas es fa pesada; les quatre escenes violentes o d’acció són espectaculars i esgarrifoses…

el que més m’ha agradat és la relació de submisió entre en Malik i el seu “protector” Luciani, com el primer l’accepta i no la discuteix; fins i tot quan ja té cert poder el primer li diu clarament, “lo hago porque me lo has pedido” sabent que podria situar allà mateix el principi de la fi, tot i que en realitat aquesta ja fa temps que s’havia iniciat…

l’escena final al patí de la presó resumeix perfectament el canvi de posició que aconsegueix el nouvingut al llarg del temps; ni tan sols el càstic de l’anteriorment protector pot ser exemplar, seria donar-li massa importància a quelcom que ja clarament és patètic

jo m’atreveixo a proposar un remake d’una escena de la pel·lícula, precísament la final: jo hauria mostrat el personatge d’en Malik amb barba de quaranta dies, com a mostra de poder

molt recomanable!!!

vinc de veure “District 9“, dirigida per en Neill Blomkamp (també és coguionista) però sobre tot produïda per en Peter Jackson, que és qui l’ha fet possible…

de fet m’imagino a en Peter dient “hay que poner algo de gore, ah, sí, un par de explosiones y unos cuantos rayos tipo cazafantasmas” i en Neill dient “claro, es una idea cojonuda!”; i potser és cert, els ha quedat una pel·lícula divertida, amb ritme, amb tres o quatre detalls intel·ligents, atrevint-se a criticar l’absurditat dels camps de refugiats, creats per al benestar dels refugiats, evidentment, però encara més pel benestar dels que els “acullen”; en Wikus Van De Merwe i la MNU representen la combinació perfecte de poder i incompetència del sector privat, mentre que l’exèrcit, bé, com sempre…

l’estètica, meitat videojoc, meitat documental, no és del tot rodona, especialment les suposades declaracions davant de la càmara d’algun dels implicats que són una mica forçades, al meu parer; el final queda una mica obert, no sé si per una futura continuació (la qual m’agradaria molt) o senzillament per la seva impossibilitat, sent una fugida endavant sense sentit

molt recomanable!

les onades van o venen? per això, com mai se sap quan et pots retrobar algú, millor dir ciao, que és reversible

diumenge pel matí, escolto “Double cross” dels Seabound, i la primera cançó revela una veritat colpidora…

I am the crack of your voice
The static in the sound
I am the bias in your choice
I scorch the ground

qui juga amb foc es crema, em deien de petit, però clar, és tan seductor, tan poderós, tan destructiu, tan adictiu…