fa ja uns dies vaig anar a l’assaig de “el gordo de Minnesota“, un grup d’un company de la feina que només havia escoltat però tenia curiositat per anar a fer fotos; vaig fer unes tres-centes de les quals en la primera passada ja vaig borrar més de cent, ni l’espai, ni la llum, ni l’òptica ni, especialment, el fotògraf donaven per més!!!
eps, que també tenen un blog!!!
trencant una tradició en aquest blog, porto tres dies amb “tres dies amb la família“, òpera prima de Mar Coll, presentada al 12 Festival de Málaga de Cine Español, con eñe de España; té mérit perquè la pel·lícula es va presentar en versió original, el que vol dir que el 70% està en català, un 25% en castellà i un 5% en francès… a banda de les queixes d’una parella rància que volien que tothom sabés que “no he venido a leer”, la resta del públic va entendre que quan interessa, el que es fa a catalunya és espanyol…
amb la feina feta prèvia que l’ha portat a guanyar tres premis (i no quatre o cinc per normativa del festival, amb les seves condicions i contradiccions internes, suposo), la jove directora ens presenta una història continguda amb un final in crescendo sobre una jove que torna a Barcelona des de Toulouse (i no Tolosa, paletos) per a l’enterrament de l’avi, pater noster de la família en qüestió; el retrobament amb els altres membres de la família dista de ser una situació només difícil o incòmoda per la distància, física i emocional, és realment un xoc contra una realitat imposada que cobreix totes les mentides i silencis amb una façana imperturbable que només cau pel seu propi pes quan la gravetat dels fets supera la força de les persones…
les crítiques aparegudes en la premsa aquests darrers dies deixen aquesta entrada del blog una mica desvirtuada, només us diré que ja tinc ganes de que l’estrenin per tornar-la a veure més reposadament… prefereixo només crear l’expectativa i quan la torni a veure ja completarem la crítica amb una altra entrada; us deixo amb la directora que us ho explicarà millor…
ahir vaig veure “The reader“, dirigida per Stephen Daldry, autor també de les estimables “Las horas” i “Billy Elliot”, i protagonitzada per l’oscaritzada Kate Winslet i en Ralph Fiennes, amb un paperet secondari però molt ben triat per a en Bruno Ganz que s’està encasillant una miqueta en fer pel·lícules de nazis jejeje
la pel·lícula té com tres parts ben diferenciades, amb interseccions d’una a l’altre mitjançant flashbacks, de vegades una mica massa evidents i, al meu parer, innecessaris; la primera part, quan el nen coneix a la dona, no em va agradar gens, dura poc més de mitja hora i se’m va fer eterna; la segona, al judici, és la millor, pel tema en sí mateix i per com està portada; de la tercera part no diré gaire per no xafar la guitarra a qui vulgui veure-la, però em va semblar irregular
una idea de la part central de la pel·lícula és la que pretén sacsejar a l’espectador, però no ho aconsegueix perquè només es tracta de forma superficial; com va ser possible que sis millions de persones fossin exterminades i la població en general no fes res per a evitar-ho? o com a mínim per a dir “not in my backyard!”
el que no em va agradar gens és el tema de les caracteritzacions, la Kate ha de sortir de iaia i fa una mica de riure; però lo pitjor és el paper masculí adolescent / adult, no és gens creible, poc nen a estones i poc adult a d’altres; el nen és en David Kross, que la veritat és que no em va agradar gens, en Ralph se’l menja en la primera escena on apareix (no tots dos junts, és clar)
i per cert, en el present (passat perquè representa el 1998) en Ralph té un ultraportatil super avançat a l’època!!! això o jo ja en un dels múltiples moviments de temps ja m’havia perdut del tot…
ara a la cartellera hi ha molta competència, així que si no sou fans de la Kate, diria que és prescindible en front d’altres ofertes… feu el que en penseu…
todo aquello que posees te esclaviza
excepto quizás tu educación
ahir vaig veure “Lars and the real girl” (aquí “Lars y una chica de verdad”), dirigida per en Craig Gillespie, amb un currículum molt curt i gairebé per oblidar
es tracta d’una història sobre un noi que rebutja el contacte amb els de la seva espècie, odia ser tocat i evita qualsevol interacció social; aquesta presió del seu entorn la solventa portant a casa (bé, al garatge on viu) la seva nova xicota, meitat brassilenya, meitat danesa, que ha conegut per Internet, una noia que no parla gaire (no sap l’idioma, clar), missionera, i que necessita una cadira de rodes per desplaçar-se… i també necessita un xinflador (paraula que Google no troba, tot i que els meus amics la repeteixen sense parar, primer!!!)
divertida, però sense caure en la broma tonta; planteja la bogeria d’una persona (self-delusion) i com els altres hi participen, esperant que no prengui cap decisió errònia; la veritat és que l’equilibri entre les escenes divertides i lo sèria que és la situació està molt ben aconseguit
avui venia en el tren, i com he estat una hora per fer un trajecte de mitja, he tingut temps d’observar als altres patidors; uns quants podien ser de plàstic, per les seves expresions… si l’exemple d’en Lars es posa de moda serà difícil trobar seient!!!
molt recomanable
…so why should it be? però no, estic escoltant una altra cosa, més pausada i tranquila, es tracta de l’últim disc de Kristin Hersh, anomenat “Learn to sign like a star”, una sorpresa molt agradable d’una cantant que ens va enamorar amb “Your ghost” allà al 1994 (uff, que lluny sona) i que, al meu parer, no va superar mai aquell gri-jit (que ara resulta que en romanès sona com cura, por, problema). Doncs bé, amb aquest disc ens reconciliem del tot i em declaro fan absolut…
Isn’t this a lousy drug
Isn’t this a pretty fall
Isn’t this vertigo
Isn’t this wonderful
escolto l’última compra compulsiva al FNAC pel preu, 7.95€, es tracta del “Hail to the thief” (feia molt de temps que era a la llista de pendents); es tracta de l’últim (encara!!!) disc dels Radiohead, que ve després de tres discos boníssims, “OK Computer”, “Kid A” i “Amnesiac”, aquest últim amb una de les millors cançons d’aquesta década, “Like spinning plates”; una aposta difícil per a un grup que després d’un superhit com “Creep” va optar per un estil molt personal
de moment el disc es deixa escoltar, que ja és molt avui dia, tot i que no és el mateix feeling que amb els altres tres, encara l’hauré d’escoltar un parell de cops més per poder avaluar-lo de forma justa; la primera impresió, però, és de que la fórmula Radiohead comença a esgotar-se…
bueno, bueno, bueno, acabo de veure un “peliculón”, més encara sabent que és l’òpera prima d’un director novell anomenat Florian Henckel von Donnersmarck; la joia en qüestió es diu “Das leben der anderen” (la vida de los otros, en castellà) i tracta sobre un policia de l’omnipresent, omnipotent i omniscient Stasi a l’extinta RDA que vigila uns artistes subversius però que descobreix unes quantes veritats que el trastoquen profundament
la Stasi pretenia saber-ho tot de tothom, en tot moment; una espècie d’ontologia de la realitat gairebé a escala 1:1, mig pais vigilant l’altre meitat, recollint informació i usant-la per a recollir-ne més; si la Stasi existís avui dia (qui ha dit que no? els xinesos?) amb la tecnologia disponible la pressió seria simplement insostenible: com es pot viure sabent que ets en Truman al show d’en Truman? ni t’atreveixes a posar-te el dit al nas!!!
la pel·lícula està molt ben feta, amb una estètica molt cuidada, una llum perfectament estudiada, i uns actors molt competents; el capità Gerd Wiesler (Ulrich Mühe) fa un paper absolutament galàctic (tot i que aquest és un adjectiu realment devaluat), amb quatre gestos ens explica com tot un ésser responsable pot canviar a partir de descobrir la realitat que l’envolta
no explicaré els detalls ja que prefereixo que l’aneu a veure, és del tot imprescindible, gosaria a dir al respecte; la història incideix en la privacitat privadesa de la vida de les persones, en l’antagonisme entre societat i individu, i la facilitat per convertir l’atzar en necessitat i a l’inrevés quan s’és el motor d’inferència de l’ontologia; així que, quan feu cerques a Google, useu la vostra VISA, parleu pel mòbil o treieu diners d’un caixer, saludeu a la càmera!!!
per acabar, una queixa: no és la primera vegada que als Icària Yelmo Cineplex veiem una pel·lícula lleugerament desenfocada!!! com s’ho poden permetre!!! quina incompetència, desídia o mala fe s’ha de demostrar per alterar d’aquesta manera el producte original!!! quina poca vergonya!!!
ja tenim un nou heroi medàtic, es tracta del propietari d’un pis del carrer Urgell a Barcelona que se’l va trobar okupat i tot decidit va anar a TV3, la teva, però també la meva, és a dir, la nostra, la cosa aquesta nostra, la màfia, i va disposar dels seus 15 minuts de glòria, tot i que ara continua apareixent als mitjants explicant l’odissea pels jutjats, la basura que s’ha trobat acumulada al pis un cop ha pogut entrar, etc…
aquest senyor és un outlier, ha rebut molt més de 15 minuts, caldria revisar aquest nombre perquè de vegades és injust, tant per sota com per damunt; quina deu ser la distribució del temps de glòria en els media? serà contínua, o serà discreta? no pot ser negativa, és clar
no importa, canvio de tema i aprofito l’ocasió per sol·licitar una nova edició de “la casa de tu vida” però en lloc de parelletes insípides però enverinades, que siguin grups d’okupes, habiam aviam quins proposen una millor autogestió, quins presenten una millor oferta artística-cultural, quins superen millor les proves que se’ls exigiran per ser els millors inkilins propietaris, …
la kasa de tu vida!!!
ahir vaig veure “Marie Antoniette“, de Sofia Coppola, un cognom que pesa molt en el mon del cinema; és la història de una noia que es veu casada amb l’hereu de la corona francesa i és transplantada de la seva Viena natal a un Versalles ple de conspiracions i escàndols i clar, pobreta, queda completament corrompuda tot i que ella és bona i només cultiva les addiccions habituals de l’época: champagne, joc, amants, etc.
la directora és, primer de tot, moderna, i com a tal, fa pel·lícules modernes, encara que estiguin ambientades al segle XVIII, tot i que he de dir que sempre que veig una pel·lícula d’época tinc problemes per a creure’m l’ambientació i estic tota l’estona buscant per si veig un endoll, una farola o qualsevol altre anacronicisme
i si a sobre la pel·lícula és avorrida, doncs aleshores ja qualsevol cosa que distregui et fa perdre el fil, tot i que en aquest cas no n’hi ha massa, de fil, i la part final sembla estar resolta de qualsevol manera, i el dilema moral que podrien tenir els reis quan són capturats és absolutament inexistent
per cert, he oblidat dir que la versió original és en anglés, i es fa força estrany combinar les imatges amb els diàlegs, crec que és un altre problema de la pel·licula, que queda en evidència quan apareixen algunes frases en francés (p.e. quan algú del servei anuncia l’entrada d’algú)
la sorpresa és trobar-se trocets de música pop i rock per a acompanyar certes escenes, entre totes em quedo amb l’escena del ball de màscares i el “Hong Kong Garden” de Siouxsie and the Banshees
més prescindible que recomanable, gosaria a dir