ahir vaig veure “A serious man” (aquí “Un tipo serio”), dirigida i escrita pels germans Coen, que són realment els motors de la seva pròpia decada prodigiosa, im-presionante!!!

la pel·lícula explica la història d’un senyor recte, un tipus seriós, que actua sempre d’acord al que està bé, especialment segons l’òptica jueva del bé i del mal; quan tot comença a torçar-se, ell demana ajuda als més rectes, però no sembla que li vagi massa bé… al final la gravetat (dels fets) s’imposa i tot es torça (o és ell?)…

la simetria de les situacions (el fill a classe, ell com a profe) i el clash culture (el veí white trash, l’estudiant coreà) són detalls d’aquells ben lligats que fan que un sàpiga que està veient una història ben trenada

per cert, genials els personatges del fill, especialment a l’escena del bar mitzvah i la final amb el dimoni agafant forma i ell sent pragmàtic; i la veïna picarona és la millor, dues escenes (tres si contem quan apareix per primer cop) i es posa tot el públic (i els personatges de la pel·lícula) a la butxaca… tots els personatges, però, tenen la seva particular història: el professor company de departament, la secretària, els rabins, la dona i el seu amant, etc., donarien per fer una pel·lícula cadascun d’ells…

…i el que queda clar és que canviar una F per una C desencadena l’armageddon, quins follons!!!

molt recomanable!!!

lo siento, en este blog sólo tenemos a “La mujer sin pene“

hay cosas que de tan bonitas que son, deseamos con fuerza que sean ciertas…

pero no, la realidad distorsionada por nuestro deseo nos esconde una verdad incontestable…

ELENA JAMES NO EXISTE!!! ES UNA ESTAFA!!! NO HAY DINERO PARA OBRAS!!! ES SOLAMENTE SPAM!!! ES UN MENSAJE PARA INCAUTOS QUE CORRE POR LA RED!!! NO ME PREGUNTEIS NADA MAS SOBRE ELLA, POR FAVOR!!!

ufff que a gusto me he quedado…

aprofitant la temporada excel·lent del Barcelona, els de marketing (del club o de la premsa o dels basars xinesos de tot a un euro) han decidit tirar la casa per la finestra i oferir-nos tot un ventall de productes “del Barça”; hem passat del xandall i de la tovallola de platja mida familiar al rellotge i la pulsera, però també a les ulleres de sol i els motlles per a fer glaçons, magdalenes i pastissos

i perquè no tota una línia d’objectes eròtics del Barça? amb lo massoquistes que són els culers tindria molt èxit… i medicaments del Barça? la pastilla blava pel matí i la vermella per la nit, o al revés, en funció de les creences de cadascun… taüts del Barça?

s’accepten tonteries!!!

para una vez que abre la boca!!!

qualitat que sembla que alguns adoptin molt personalment com un culte a la moda imperant

avui inaugurem una nova secció, la dels espectacles de flamenc!!! deixeu-me que us expliqui quelcom d’en procsilas; si, en procsilas, uso la tercera persona perque ha estat una experiència extra-corpòrea!, un desdoblament!!, un viatge alucinant!!!

per raons que no venen al cas, en procsilas ha anat al “Tablao de Carmen“, i ha vist el seu primer espectacle per a turistes de flamenc; la sensació? estranya: era autèntic? ballaven bé? cantaven o cridaven? els zapateaos i els palmeos anaven sincronitzats? tot i dubtar de tot, hi ha hagut quelcom positiu, difícil de definir, potser en procsilas s’ha divertit? sacrilegi?? heretgia???

es veu que la indústria pornogràfica usarà HD-DVD en lloc de Blu-ray per als seus productes, donat que Sony no vol que el seu format s’usi per a segons quins continguts

per tant, Blu-ray ha muerto, viva el rey!!!

ahir vaig veure “Manon Lescaut”, de Giacomo Puccini, dirigida (escénicament) per Liliana Cavani, ara ficada en el mon de l’òpera però més coneguda per haver dirigit pel·lícules com “El portero de noche” o “Más allá del bien y del mal”

en aquest cas, l’història és senzilla d’entendre, ja que tots som una mica com la Manon, que ho vol tot, per una banda el palau, les joies i l’estatus que li ofereix Geronte di Ravoir, una mica ja passadet, però, i per altra també s’enyora de la voluptuositat i passió del Cavaliere Renato Des Grieux, un estudiant pobre com una rata (ara li diriem mileurista), i és clar, acaba fatal, la Manon acusada de prostituta, deportada a Nova Orleans i amb en Des Grieux que es desviu i la segueix fins al final, on són derrotats pel no res d’un desert que apareix del no res

una òpera en quatre actes, amb el segon (al palau de Geronte) i especialment el tercer (en el port de l’Havre) molt intensos, i que està molt ben portada pel duet Daniela Dessi i Fabio Armiliato, que van recollir un fort aplaudiment després de cada acte, en unes salutacions una mica forçades al meu parer; de fet, el públic no semblava tenir clar quan havia d’aplaudir i quan no

i per una vegada no hi havia plans inclinats i estructures cubistes a l’escenari, sino un decorat “realista” fixe en cada acte, molt creible el del segon acte, al palau, força el del primer i el tercer, i l’últim, en el desert, una mica pobre, però reconec que fer que un escenari rectangular sembli un desert no ha de ser fàcil

increible!!! han descobert una parella heterosexual feliç!!!

l’únic problema? els nens els han sortit una mica massa grans…

deu ser cosa del creacionisme, o del intelligent design, per a protegir l’espècie d’aquesta disbauxa actual; no us perdeu l’enllaç, és molt interessant

i ja ho sé, n’hi ha moltes de parelles com aquesta molt felices!!!