procsilas' universe

…con Miyuki Hatoyama, de profesión “futura primera dama” y gran viajera, como relata en “Cosas muy extrañas con las que me he encontrado”, menuda joyita!!!

déjalo ya
sabes que nunca has ido a Venus en un barco

Barco a Venus
Mecano
¿Dónde está el país de las hadas?, 1983

…álbum que, por cierto, tiene arreglos de Luis Cobos, todo encaja perfectamente!!!

vigileu amb les segones opcions…

dedicat a la nostra inefable Pilar Rahola, que fa uns dies en una columna ens parlava de l’Israel que no es veu, un Israel brillant, lluent, amable, preocupat per la cultura i el coneixement…

“Este Israel extraordinario nunca sale en las noticias”

…però clar, quan aixeques la catifa apareix la merda amagada sota…

és el que tè la realitat, la podem deformar fins poder viure-hi sense dolor, o almenys sense viure el dolor dels altres…

ahir vaig veure “Aruitemo aruitemo” (aquí no traduïda per “Still walking”), una altra pel·lícula japonesa (quina sèrie) dirigida per Hirozaku Kore-eda

i un altre cop històries de família, que últimament donen molt de suc per a explicar lo mesquins que podem arribar a ser els humans; en aquest cas, per motiu de commemorar la mort del fill gran, els altres dos germans i les seves respectives famílies van a casa dels pares, ja grans, a passar el dia junts

la pe·lícula és un sol dia on els personatges són mostrats una mica com en un “documental”, què fan, les converses que tenen, com es relacionen, etc., i de tant en tant deixen veure les seves misèries, especialment els pares grans, que l’edat ha convertit en dos monstres plens de rancúnia que, de forma dolça i suaument, van repartint a tort i dret; la llàstima és que aquestes píndoles queden recobertes d’un sucre general que les fa semblar innocues, no hi ha confrontació, suposo perquè als japonesos els hi deu semblar impensable…

una mica llarga, decau el ritme de tant en tant, però la veritat és que tres o quatre frases tallants són com un cop de puny a l’estómac acompanyat d’un somriure als llavis, fa pensar “ara és quan l’escanya”, però no, la reserva de les emocions és total; el detall de convidar al noi al qual el germà gran va salvar de morir-se donant la seva vida és de lo més recargolat, no surt per enlloc cap katana però no cal, les paraules i els gestos són també dolorosos…

l’altre detall, que relaciona una cançó amb un fet podrit que enverina tot l’ambient, és impagable, mostra com preferim putejar a l’altre en lloc de perdonar-lo, com gaudim d’una venjança de baixa intensitat però prollongada en el temps

molt interessant, però amb una mica més de mala llet hagués estat molt millor…

un dia com avui, gris i plujós, la SGAE anuncia que fa com la RIAA i deixa de comportar-se com si cada dia fos 28 de desembre…

Obama 338 349 – McCain 157 163

slimming stripes

ahir vaig anar al Liceu a veure l’últim concert de la temporada 2007-2008, un programa doble amb adaptacions de “La Celestina”, per en Felip Pedrell, i “La pesta”, per en Robert Gerhard, amb l’orquesta i el cor pujats a l’escenari i ficats en una caixa típica dels auditoris, devant d’un teatre mig buït, el que desmereixia una mica el conjunt

jo encara vaig desmerèixer més i vaig marxar després de la primera obra, i em vaig perdre la segona, aquest estil de música empalagós i especialment les veus forçades no m’agraden gens; potser la segona era millor i de fet l’obra sobre la qual està basada m’agrada molt, però ahir no tenia el dia i si en altres ocasions he estat un campeón i he soportat tota la peça, ahir me’n vaig tornar a casa a sopar tranquil i veure el segon episodi de la mini-sèrie Dune que l’estan reposant al Sci-Fi channel…

ahir vaig veure l’última òpera d’aquesta temporada al Liceu, “Luisa Miller”, d’en Giuseppe Verdi, un valor segur, especialment ben rebut després de l’anterior “invent“; és l’antítesi, de fet: bona música, estructura senzilla i lineal, els cantants tenen papers per lluir-se en solitari i en grup, i amb una escenografia que combinava un escenari ondulat amb gespa, un parell d’elements mòbils i un decorat de fons amb unes muntanyes una mica de cartó-pedra però molt efectistes; cap invent, vamos…

de fet l’òpera satisfà tots els requeriments per als amants de la mateixa sense complicacions, sempre que m’hi trobo penso en fer una ontologia o mapa conceptual de l’argument, perquè estic segur que podríen trobar-se coincidències molt fàcilment; així que, en pseudo-RDF, aquí teniu la presentació dels personatges:

Luisa estima_a Rodolfo
Luisa és_una Dona
Rodolfo estima_a Luisa
Rodolfo és_un Home
Luisa és_filla_de Miller
Miller és_un Home
Miller és_un Soldat
Rodolfo és_fill_de Walter
Walter és_un Home
Walter és_un Comte
Wurm desitja_a Luisa
Wurm és_un Home
Wurm és_un Intendent
Wurm treballa_per_a Walter
Walter vol_casar (Rodolfo, Federica)
Federica estima_a Rodolfo
Federica és_una Dona
Federica és_una Rica

amb això ja tenim la meitat del primer acte!!!