procsilas' universe

vinc d’un viatge de feina d’un parell de dies a Milton Keynes, UK, en un centre de negocis on les empreses formen (i deformen) els seus empleats amb cursos de tota mena; m’he quedat alucinat del nivell de tonteria detall dels avisos penjats en forma de cartell per tot arreu, superant als americans, diria:

• compte a l’entrar i sortir de la banyera
• compte, aigua molt calenta
• assegurar-se de tancar la porta del bany i posar en marxa l’extractor o saltarà l’alarma anti-incendis
• no llenceu les buretes i les begudes a les plantes
• aquesta porta està connectada a una alarma
• la porta de la seva habitació no tanca sola, cal tancar-la amb clau
• l’aigua de l’aixeta és potable

i un miler de línies més!!! quin mareig!!! tot el dia llegint!!!

suposo que ser sentir-me català em fa propens a la literatura polonesa, i grans autors com Stanislaw Lem (més que un autor) o Slawomir Mrozek són, salvant les distàncies, com _________ (fill the gap) i Quim Monzó respectivament; el cert és que després de llegir “La mosca”, d’en Mrozek publicat per l’editorial Acantilado (que té una col·lecció de narrativa boníssima), queden ganes de llegir-ne més, tot i que els contes d’aquest recull no són tan genials com els d’altres títols del mateix autor, però molt recomanables tots ells

aquest polonesos, però, són estranys (no més que els catalans, però); només el fet de tenir bessons al capdavant del govern (siamesos hagués estat la reòstia i un veritable maldecap) i haver generat l’anterior papa, tot sota la dictadura d’en Jaruzelsky (ben retratat per en Laibach) i la lluita d’en Lech Walesa, els fan companys de viatge nostres, almenys a mi m’ho sembla per la meva memòria audiovisual; per tant, el que necessita el poble català és un dictador (ja el vàrem tenir), un sindicalista (tot i que jo prefereixo la Sindy patinadora) i uns bessons, millor dos que no pas tres, que ja es veu que tot i estar sempre els tres en un mateix pla, sempre hi ha algú que explora la dimensió desconeguda…

secta poliédrica caracterizada por la configuración poliédrica de sus miembros

estic escoltant “Mad World” dels Tears for Fears (no us perdeu la web, és força xula), un grup que mai em va agradar massa perquè crec que cridaven molt, però que ara he recuperat a causa de la versió que han fet Michael Andrews i Gary Jules de la cançó esmentada, usada per a acompanyar les imatges inquietants de l’anunci del joc “Gears of War” per a Xbox 360

trobo perfecte usar aquesta cançó per a vendre un videojoc, especialment quan diu

…the dreams in which i’m dying are the best i’ve ever had…

la tecnologia és la millor droga coneguda avui dia, i anirà millorant, per tal de que moltes persones trobin en ella el refugi, l’evasió, la distracció, el coneixement, l’alleugeriment o la satisfacció que busquen

què trist és quan a una persona només li queden les il·lusions òptiques…