vinc de veure “Drive“, dirigida per Nicolas Winding Refs, del qual coneixia sense saber-ho “Bronson”, que la vaig descobrir fa poc al +

m’he quedat una mica amb una sensació estranya, una història que es va desenvolupant, senzilla, sense complicacions, tots els personatges estan clars (quis és bo i qui no), molt ben explicada, uns tocs d’acció molt versemblants i amb un aspecte visual brutal…

…però el conjunt pse, poc consistent, poc arriscat, una mica previsible fins i tot…

jo per exemple, haguès deixat al personatge principal sense parlar en tota la pel·lícula, només assentint i amb els ulls ja podria desenvolupar-se tot solet… ella, en canvi, està força bé excepte en una escena típica i tòpica que no desvetllaré, però que hom es pot imaginar…

sigui com sigui, recomanable!

cada Nadal el mateix sentiment, montar l’arbre i tres o quatre setmanes després, desmontar-lo… és un cicle infinit, em sento importent (palabro entre important i impotent) posant les boles, les llums, totes ben equidistants en un arbre (millor dit, en un cadàver d’arbre) més o menys cònic…

ingredients

un arbre
20 boles vermelles
18 boles daurades
100 llumetes amb 7 programes
2×90 llumetes amb 7 programes
un lladre

ahir vaig anar al Liceu a veure “Linda di Chamounix”, de Gaetano Donizetti, una peça clàsica, canònica, estàndard basada en un potent joc amb les veus dels cantants…

…i aquests van estar excel·lents, començant per Linda (Diana Damrau) i Carlo (Juan Diego Flórez) però també el Prefecte (Simón Orfila), Pierotto (Silvia Tro Santafé) i Antonio (Pietro Spagnoli)

i per un cop, l’escenografia em va semblar excel·lent, visualment molt potent i amb quatre elements, genials les flors del bosc

com sempre, la crítica de veritat la podeu trobar aquí

ahir al cineforum vàrem veure “The saddest music in the world“, dirigida per en Guy Maddin

genial l’escena final on s’enfrenten els dos germans, l’un contra l’altre i la seva banda d’arreplegats

la definiré amb adjectius: experimental, hilarant, desconcertant, estupenda, recomanable!!!

ahir, a la 44a edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, el de Sitges, vamos, vaig veure “A Torinói ló“, una pel·lícula radical dirigida per Bela Tarr (el seu testament cinematogràfic, segons ell mateix) presentada també una mica radicalment per Paco Poch, qui va venir a dir que si marxàvem de la sala no passava res, que a Berlin també ho havíen fet…

sota aquest preavís, uns quants traidors van decidir fugir i no aguantar fins un final fosc i dens com pocs; la resta, triomfalment, vàrem observar la degradació de l’entorn que envolta als dos protagonistes, pare i filla, excel·lents en la seva contenció (Almodóvar / Banderas encara necessiten molt per aconseguir-ho), final que arriba poc a poc però insistent i implacable; davant de la mort de Déu, l’home abandonat a la seva sort, finalment, veu com tot s’ensorra, s’asseca i s’enfosqueix; només espera l’immovilisme total, el negre profund, el silenci absolut

la pel·lícula és un bon exemple de rutines que queden interrompudes; rutines explicades magistralment des de diferents punts de vista, sabem el que passa dintre de pla i també fora, repeticions que immediatament em van fer pensar en la pel·lícula que havia vist el dia anterior (la noia parant taula, o vestint i desvestint al pare), gestos repetits milers de vegades que, de sobte, són alterats per una presència d’estranys però més habitualment per una absència de lo habitual; lluny de caure en la desesperació, pare i filla continuen fent, resignats a un futur no menys negre per conegut

sempre he pensat què voldria dir flotar en un buït negre per tota l’eternitat, sense cap referència sensitiva; ahir em va fer por pensar-hi de nou

absolutament recomanable, tot i els gairebé 150 minuts

no, no parlo ni dels coloms i gavines fastigosos de Barcelona ni de l’obra mestra de Hitchcock, ni tampoc de la meva companyia de telefonia mòbil que mereixieria un adjectiu pitjor; fa uns dies vaig anar a veure “El caçador furtiu” de Carl Maria von Weber i només puc dir que vaig trobar coses de l’escenografia absolutament risibles, altres molt ben trobades (la forma de simular una finestra amb una simple tela negra i un foradet rectangular), una música força maca i uns cantants que no em van emocionar especialment…

com sempre, la crítica de veritat la trobareu aquí

ahir vaig veure “Midnight in Paris“, l’última (o penúltima, segur que ja està rodant un
altre cop) pel·lícula de Woody Allen

després d’uns minuts inicials postaleros, suposo que pagats per l’ajuntament de París, arrenca una pel·lícula i sorpresa, el protagonista és Owen Wilson, actor que després de protagonitzar (amb permís de Ben Stiller) Zoolander té un crèdit especial per a mi; intenta Owen ser una mica Woody? em va semblar que algun cop imitava aquella mirada perduda, aquell balboteig qüestionant-s’ho tot

qualsevol temps passat va ser millor? potser els del Madrid pensen que sí però it’s just a case of self-delusion…

distreta, recomanable

en els contes la felicitat es troba al final de l’arc de San Martí, en la realitat es troba al final del túnel…