truquen, insistenment, el telèfon imperturbable revela l’origen, “PRIVADO”, jo m’ho prenc literalment i no l’agafo, no sigui que entri a formar part d’un club selecte format per gent desconeguda…
a més, ara ja som camí de Roma, a qui l’importa una oferta supèrflua, quan ho volem tot!!!
ahir vaig veure “Control“, la pel·lícula que l’Anton Corbijn ha fet (millor dit va fer ja fa dos anys) sobre la vida d’Ian Curtis, el cantant dels Joy Division; el gran error, veure-la doblada, lamentable…
comparant-la amb l’entrada a la wikipedia no aporta gaire més informació, però sí una estètica i una banda sonora interessant, ja sigui en forma de cançons del grup o de referències directes del moviment que hi havia a l’època: Cabaret Voltaire, Siouxsie & the Banshees, the Buzzcocks, Echo & the Bunnymen, Throbbing Gristle, … segur que me’n deixo molts
rodada en un blanc i negre molt particular (segur que està rodada en color i tot és post-producció) té un punt de yo-también-quiero-ser-artista innecessari per un director que ha estat cridat per les bandes més grans per a rodar els seus videoclips, sense ritme a estones, amb alguna que altra imatge estereotipada, no sé, tot com forçat, artyficial (nou palabro)
com si tota la lluita interna que patia el jove cantant dels Joy Division haguès estat causada per aquelles pastilles robades de l’armariet del bany d’una iaia encantadora…
el que queda clar és que drogues+alcohol+epilèpsia+depresió no són un bon còctel
it’s getting faster,
moving faster now,
it’s getting out of hand
només recomanable per fans del que va ser la prèvia als gloriosos 80…
qui pensa que brilla, però no il·lumina
And everyday you say you care and I’ll beware
Secret
O.M.D.
Crush, 1985
doncs sí, ho han tornat a fer, han usat una foto d’una platja australiana per a ilustrar la promoció de les costes Gironines! La directora, Dolors Batallé diu que, evidentment, la culpa és de l’agència de publicitat!!! quina barra!!! quina poca vergonya!!!
jo us poso una foto del sol, sí, sí, del sol
ahir vaig anar a veure als De/Vision, a la sala Bikini, un espai que no es va acabar d’omplir però això ens va permetre saltar i ballar sense empentes ni cops de colze, amb una sonoritat força bona que evidentment em va deixar l’orella pitant tota la nit
bé, poc més puc dir, el concert va ser genial, va durar força estona i ens van regalar bastants gri-jits dels de sempre, què més es pot demanar?
vaig a comprar amb l’ipod en marxa, jo sóc als 80 i la resta de la gent al S. XXI, em penso, la caixera em parla però jo només escolto a l’Alison Moyet dient-me
patriot emotion, is the cause of the commotion
after all there’s really no-one here to blame
soldiers taking orders, ‘cos we must defend the borders
of our nation (and the other side’s the same)
i clar, se’m posa la “gallina de piel”, com deia aquell…
vinc de veure “Hunger“, dirigida per Steve McQueen, que no te res a veure amb l’Steve McQueen que tothom té al cap; una òpera prima tremenda, amb un ritme i una estètica pròpies d’un mestre
primers plans, detalls que ocupen la pantalla sencera, un joc constant amb la profunditat de camp, imatges borroses, gairebé ausència total de banda sonora, només silencis o soroll ambient, diàlegs inexistents o minimalistes, excepte l’escena central de la pel·lícula
i de què va? la vaga de fam que els terroristes de l’IRA van fer mentre la Tatcher era presidenta i que va costar la vida a 9 d’ells, Bobby Sands el més famòs de tots ells; la vida a la presó pels membres de l’IRA és una qüestió de resistència contra la resistència del govern de la Tatcher, aviam qui pot més, qui pot tibar més de la corda sense tallar-se la mà, unes condicions terribles pels presos i també pels policies, la veritat és que cap escena deixa indiferent
molt recomanable!!!
