procsilas' universe

ahir vaig veure “درباره الی” (en cristiano com diria aquell “A propósito de Elly”), dirigida per en Asghar Farhadi; una pel·lícula iraní que despertà el meu interès perquè fa temps que vull anar a l’Iran i voldria veure alguna realitat més enllà de les notícies de la tele

la veritat és que molt Iran no surt, a la pel·lícula, pel que fa a monuments, paissatges, etc. Tota la pel·lícula transcorre en una casa atrotinada al costat d’una platja al mar Caspi i en un parell d’escenes dins el cotxe, només a estones des de la finestreta s’endevina com els iranís gaudeixen del seu temps lliure

la història és senzilla: un grup d’amics (parelles joves amb nens petits) on hi ha un divorciat prepara un cap de setmana llarg per gaudir menjant, bebent i ballant; una de les noies (que fa de Celestina) convida la professora de la seva filla per veure si connecta amb l’amic divorciat, però aquesta professora amaga moltes coses (començant per ella mateixa) i, després d’un incident que canvia el registre de la pel·lícula completament, tot comença a trontollar i el que eren uns dies de relax es converteixen en una espiral de discusions, mentides i situacions incòmodes

recomanable, per entendre una mica més la societat d’un pais que intenta ser modern però encara té por de ser-ho, una altra mostra de com l’educació pot sobre la genètica

ahir vaig veure “Tristan und Isolde” al Liceu, obra de Richard Wagner el que vol dir que dura 4 hores, més dos descansos de mitja hora, total 5 hores, des de les 7 de la tarda fins mitjanit, ni Family Guy, ni sopar, ni APM, ni Lost, ni Olimpique de Lyon – Real Madrid, ni dormir aviat ni res de res…

directament la crítica de veritat la trobareu com sempre aquí, a més amb el mateix repartiment, tot i que entenc que dies diferents els cantants i l’orquestra poden funcionar de forma diferent; he de dir que va haver molts més aplaudiments i “bravos” i “bravas” que no pas xiulets, però començo a pensar que aquest torn A és molt A-comodatici… també diré que l’orquesta va sonar millor que altres cops, però sempre penso en endur-me un micro i gravar uns passatges per després analitzar-los amb calma, ja que aquesta sala no crea un so brillant, penso…

jo em dedico com sempre a lo fàcil, que és criticar; no em va agradar el decorat d’en Hockney, un senyor que per altra banda té coses que m’agraden MOLT però que penso que no l’encerta per a decorar a un Wagner, m’hagués agradat quelcom més fosc, més gòtic i més romàntic; igualment, el vestuari el vaig trobar trivial, gens espectacular

i a Wagner també el criticaré, no us penseu pas que quedarà sense rebre; tot i ser una obra molt bona, li podríem retallar mitja horeta del primer acte, uns deu minuts del segon i uns vint del tercer, i fer-ho tot una mica més curtet i àgil, hi ha estones on l’acumulació repetitiva de pensaments creuats dels personatges esdevé, al meu parer, excessiva…

encara queden un parell de dies, penso, pels més agosarats o realment entesos!!!

…només cal obrir els ulls i somiar…

ahir vaig veure al Liceu “Death in Venice”, de Benjamin Britten (no se puede estar sin él), basada en el llibre homònim de Thomas Mann, una òpera del 1973, el que ja deixa clares vàries coses: primer, la música és, i perdò per l’adjectiu, horrible, crec que no hi ha dues notes juntes, un seguit de sons que semblen més acompanyar que no pas dirigir la història que ens expliquen, només l’inici del segon acte té una petita obertura que em va agradar una mica; segon, els cantants, que no canten, van fent saltironets amb la veu mentre parlen, i no parlo dels cantants en particular, que sé que han de fer un esforç extraordinari, sino de com està plantejat el llibret; i tercer, l’escenografia, que lliga les escenes força bé però que al final els cels blaus amb núvols, les cortines que pugen i baixen i s’obren i es tanquen, i les portes que apareixen i desapareixen acaben cansant, segurament perquè els altres dos elements no conviden gaire… destacaré l’escena del gondolieri que porta a von Aschenbach al Lido, és la més maca de totes

de fet, després del primer acte va haver una bona fugida, però lo més fort és que pel mig del segon acte va haver gent que va marxar!!! és lo més impolite que es pot fer en un teatre, una forma de despreci poc refinada però és que el públic també té el seu dret a protestar!!!

jo tenia dues noies al costat partint-se de riure, no m’estranya, gairebé em contagien, era la mateixa escena de “Small time crooks” quan en David (Hugh Grant) s’emporta a la Frenchy (Tracey Ullman) a una òpera vanguardista i ella intenta entendre el que no té explicació possible…

em rendeixo a criticar res objectivament, si voleu més, aquí teniu els experts

és difícil començar una carrera com a grup amb tres discos rodons com els de Coldplay, començant per “Parachutes”, seguint per “A rush of blood to the head” i acabant per “X&Y”

avui pel matí els he fet un bon repàs i la veritat és que no sobra gairebé cap cançó, es poden escoltar sencers i res fa venir ganes d’apretar skip i saltar una pista, cosa que no sempre (de fet gairebé mai) s’aconsegueix

per quan el quart? la sèrie 2000, 2002, 2005 sembla ser que ens farà esperar al 2009? esperem que no!!!