procsilas' universe

hello DS106 world!!!

Los Pilotos
Los Pilotos, 2011

vinc de veure “Source code“, dirigida per Duncan Jones que tenia força crèdit des de Moon, de la qual ja vàrem parlar aquí

doncs bé, d’acord amb els temps de crisi actuals, el crèdit s’ha acabat; aquesta pel·lícula té un final tonto i cursi, espatlla una bona idea i, a més, no fa ni la meitat de gràcia que la gran, inimitable, irrepetible “El dia de la marmota”…

ai els viatges en el temps, com ens agraden i com ens compliquen la vida…

prescindible

ahir vaig veure al Liceu “Parsifal”, del sempre gran enorme Richard Wagner, 5 hores i mitja en tres actes, el primer de 105 minuts, patapam!, que reconec que em va derrotar al tercer, “Parsi” para los amigos…

un escenari giratori que em va avorrir de seguida però que era efectiu, una orquesta que sonava molt bé i uns cantants excel·lents, amb el poderio habitual de les obres de Wagner, una força que t’envolta i et condueix a una espècie d’éxtasi abstracte, deu ser lo més proper al nirvana que hi he estat mai…

com sempre, la crítica de veritat la trobareu aquí

ahir vaig veure “The kids are all right“, una pel·lícula dirigida per Lisa Cholodenko sobre una família formada per una parella de dones que tenen un fill cadascuna del mateix donant d’esperma i hasta aquí puedo leer

divertida, ocurrent, tendre però sense llàgrimeta, amb un parell d’actrius excepcionals (Annette Bening i Julianne Moore), especialment la primera quan després de que la segona li diu que ja porta quatre copes de vi li contesta:

…actually it’s the third, but thank you for counting…

missatge? moralina? sense passar-se, només al final el personatge masculí queda minimitzat a la condició de patètic, la familia (non-conventional) unida jamás será vencida i que follar és una cosa i estimar una altra…

pse, recomanable

fa uns dies (el ds106 em té atabalat!!!) vaig veure “True grit” (aquí “Valor de ley”), el remake dels germans Coen sense John Wayne però amb un Jeff Bridges espectacular…

un western clàssic però amb el toc habitual dels Coen, una mica de violència explícita i uns tocs d’humor i mala baba, però poca cosa més, suposo que fer un remake i a sobre basat en una novela (de Charles Portis) ja ho té, això…

he de dir que el western no és un dels meus géneres favorits, si en lloc dels Coen hagués estat qualsevol altre director no sé si l’hagués anat a veure

de totes formes, més que recomanable!!!

ahir vaig veure “Agora” (també coneguda com Cacágora en cercles secrets brutals), dirigida per Alejandro Amenábar, que també és coguionista; una història amb llicències sobre Hipatia, una dona matemàtica i astrònoma que es negava a assumir el paper que la societat li reservava…; ans el contrari, estava completament enganxada al “Cono de Apolonio”, la joguina més trendy i geek d’aquella época, jo en vull un!!!

una pel·lícula cara, caríssima segons els estàndards del cine espanyol, d’uns 50M€ però que ja porta recaptats més de 12M€ en un parell de setmanes als cinemes d’Espanya, amb més d’un milió vuitcents mil espectadors, el que fa 6.30€ per entrada; i tú, quant pagues per anar al cine?

i els val? pagar els decorats, els extres, la postproducció digital, etc. entenc que és molt car; el resultat és vistós, ben narrat però una mica massa llarg, vaig mirar el rellotge un parell de cops, però sense desesperar, el director va introduint els elements de forma que un es va fent una idea del missatge que jo crec que el resumeix en una sola frase que la Hipatia deixa anar, no literalment però casi: “You can’t doubt, I must”, la fe contra la ciència (o la filosofia), el fanatisme contra la raó; guanya el fanatisme, clar, a base de lapidar tot allò que discrepi dels textos…

ai, les religions, com l’opi del poble que són, fan que la gent acabi fent tonteries, però a gran escala

sense ser rodona, no deixaré de recomanar-la…