procsilas' universe

ahir vaig veure “Whatever works” (aquí “Si la cosa funciona”, shit you little parrot), l’última (potser penúltima, perquè aquest home no para) pel·lícula d’en Woody Allen, que com a mínim ens fa oblidar el bodrio anterior, V.C.B.

una comedieta, que fa riure a estones però d’altres no, sobre les relacions humanes, un dels temes clàssics preferits per en Woody Allen; la idea és sencilla, les coses pasen, per atzar o necessitat (quants cops ho hem dit això en aquest blog?) i lo millor que pot fer un/una és adaptar-se i aprofitar el moment, mentre duri, seguint dos axiomes bàsics:

1. si funciona, no lo toques
2. si no funciona, no lo toques!!!

qualsevol aficionat a la lògica veurà que el resultat de tot plegat és molt senzill, només cal anar fent i ja està, si va bé, bé, i si no, també, res de drames, res d’histèries, tots amics i apa, a celebrar el cap d’any junts com en una gran família heterodoxa ja prevista pels predicadors del PP amb la llei del matrimoni homosexual de ZP; res no és etern, l’amor és una cosa que comença i que s’acaba, l’univers s’està desintegrant i siluro s’escriu siluro, no sirulo!!!

com sempre últimament, en Woody Allen sembla cansat de rodar segons què i prefereix una veu en off, un cor grec o, en aquest cas, que el protagonista parli directament a la càmara per a explicar-nos en un parell de minuts el que hagués necessitat unes quantes escenes, això és economia, senyors!!!

tot i això, té quatre acudits bons, no es fa pesadeta i la veritat és que la cartellera encara està poc competitiva, així que…

…recomanable pels fans d’en Woody Allen i pels no fans d’en Woody Allen

…o cómo el 30 (XXX) atrae más que el 69 (LXIX)

(anterior)

Aquella revista definitivamente superaba sus expectativas. Después de un día larguísimo absolutamente desconectada de la realidad cotidiana, formada por el pesado de su jefe que encima ni marcaba paquete, de las histéricas que tenía por compañeras (todo el día preocupadas por cosas irrelevantes como la crisis de Christian Lacroix o lo bueno que estaba Guardiola) y de un tiempo que se estiraba hasta aplastarla, finalmente encontró el momento y el lugar adecuados para poder echar un vistazo con todo detalle, sentada en el taxi de vuelta a casa con Falete berreando de fondo. El pene de la portada era sublime, se preguntó si no sería falso, semejante perfección era impropia de los humanos, especialmente si éstos eran hombres, ¿podía aquello existir y formar parte de un cuerpo y una mente menos perfectas? le pareció herético, tenía que saber de dónde colgaba (o mejor dicho, emergía) aquel artefacto divino. Al abrir la revista supo que el mundo era injusto, lo sospechaba por las matanzas de focas, la caza de ballenas por motivos científicos y el maiz transgénico usado como biocombustible, pero descubrir que aquel pene había ganado el concurso “Mr. Happy Glory Hole XXX” en versión gay fué un mazazo inesperado. No lo acababa de entender, pero ¿gay? ¿aquel pene perfecto era de un hombre que nunca se sentiría atraido por ella? Eso sí que era injusto y seguro que también anticonstitucional, pensaba llegar hasta Estrasburgo si aquel pene le era negado, menuda violación de sus derechos como mujer. -Son ventidos con cincuenta, señora-. El taxista la devolvió a la realidad, aunque por un momento ella hizo sus cálculos y consideró que como mínimo eran venticinco centímetros, así que le dió esa cantidad al taxista y salió del taxi en estado de shock, en parte por el fatal descubrimiento pero también por ese “señora” que le recordo primero su sexo, doblemente opuesto al objeto de deseo y, segundo, su edad, lo que la terminó de hundir un poco más. Necesitaba una copa o mejor dos o incluso mejor tres…

(siguiente)

un home (o una dona, no comencem) “normalet” pot córrer a uns 3 m/s, mentre que en superman ho fa a la velocitat de la llum, uns 300000000 m/s, ergo 10^8 vegades més que un humà, el que voldria dir:

• aixecar 10^10 kilos (la terra pesa 6*10^24)
• cridar amb una presió sonora de 260 dB (gairebé com la Esteban)
• veure una cosa de 10^-8 milímetres (100 angstroms, l’amplada de la cadena d’ADN) a un metre de distància

uff, què cutre!!!

ahir vaig veure al Liceu “Simon Boccanegra”, de Giuseppe Verdi, un valor segur que, a més, no té necessitat d’allargar una òpera més enllà de l’estrictament necessari; una música excelent, una història no tan plana com lo que estem acostumats i una escenografia minimalista, amb només un espai i un únic moble vermell com a nota de color; una iluminació mínima, que de vegades deixava als cantants a les fosques i d’altres enlluernava al públic amb una llum frontal usada per a les retroprojeccions; tot molt modern, això sí

com sempre, la crítica de l’òpera la deixo als entesos, jo em limito a posar aquí les meves observacions de l’espectacle d’ahir, que va ser total:

1) haurien de programar l’òpera en època d’estiu, quan la gent no està refredada i no hi ha un cor d’estossecs constant
2) o bé a l’entrada donar un paquetet de kleenex a tot aquell que li moquegi el nas
3) va haver algú que va tenir un incident greu perquè va semblar que s’ofegava, i el van haver de retirar de la sala després d’haver demanat un metge!!!
4) els carmels, si us plau, es porten de casa ja sense l’envolcall de paper per evitar fer sorolls innecessaris
5) i, finalment, hi havia unes veus que s’escoltaven al final del tercer acte que semblaven venir dels passadissos, fos qui fos, això és un detall que el teatre no es pot permetre, tan si eren treballadors (imperdonable!!!) com si no

acabo de veure les imatges del reporter iraquià que li tira les seves sabates a George Bush i m’ha semblat alucinant!!! Muntadhar al-Zaidi, quins collons tens!!!

el fet em fa pensar moltes coses:

1. George Bush demostra tenir una bona combinació de cintura i reflexos.
2. Els seus guardaespatlles no tant.
3. El reporter tira amb força i precisió, però falla per poc.
4. De quina marca eren les sabates?
5. Es podrien considerar una arma química?
6. I qui tira unes sabates, és simpatitzant del moviment Zapatista?
7. És culpa del Zapatero, com diria aquell?

llàstima!

ahir vaig veure “Una palabra tuya“, dirigida per Ángeles González Sinde, basada en una obra d’Elvira Lindo, una història sobre una parella de noies que es retroben després de deixar l’institut, amb dues visions i situacions a la vida ben diferents, però no tant com sembla

la soletat persegueix a uns personatges que de vegades són una mica estereotipats, però la veritat és que són molt reals, moltes de les converses tenen una base sólida per quotidiana, és fàcil creure’s les seves reaccions perquè si hi ha quelcom clar, és que els humans no sempre actuem racionalment

llàstima del final una mica previsible i cursi, però què li farem, para gustos los colores, jo haguès fet quelcom radicalment diferent; no puc dir més sense destapar res…

molt recomanable, especialment en aquests temps de sequera!!!

ahir vaig anar al Liceu a veure l’últim concert de la temporada 2007-2008, un programa doble amb adaptacions de “La Celestina”, per en Felip Pedrell, i “La pesta”, per en Robert Gerhard, amb l’orquesta i el cor pujats a l’escenari i ficats en una caixa típica dels auditoris, devant d’un teatre mig buït, el que desmereixia una mica el conjunt

jo encara vaig desmerèixer més i vaig marxar després de la primera obra, i em vaig perdre la segona, aquest estil de música empalagós i especialment les veus forçades no m’agraden gens; potser la segona era millor i de fet l’obra sobre la qual està basada m’agrada molt, però ahir no tenia el dia i si en altres ocasions he estat un campeón i he soportat tota la peça, ahir me’n vaig tornar a casa a sopar tranquil i veure el segon episodi de la mini-sèrie Dune que l’estan reposant al Sci-Fi channel…

ahir vaig veure l’última òpera d’aquesta temporada al Liceu, “Luisa Miller”, d’en Giuseppe Verdi, un valor segur, especialment ben rebut després de l’anterior “invent“; és l’antítesi, de fet: bona música, estructura senzilla i lineal, els cantants tenen papers per lluir-se en solitari i en grup, i amb una escenografia que combinava un escenari ondulat amb gespa, un parell d’elements mòbils i un decorat de fons amb unes muntanyes una mica de cartó-pedra però molt efectistes; cap invent, vamos…

de fet l’òpera satisfà tots els requeriments per als amants de la mateixa sense complicacions, sempre que m’hi trobo penso en fer una ontologia o mapa conceptual de l’argument, perquè estic segur que podríen trobar-se coincidències molt fàcilment; així que, en pseudo-RDF, aquí teniu la presentació dels personatges:

Luisa estima_a Rodolfo
Luisa és_una Dona
Rodolfo estima_a Luisa
Rodolfo és_un Home
Luisa és_filla_de Miller
Miller és_un Home
Miller és_un Soldat
Rodolfo és_fill_de Walter
Walter és_un Home
Walter és_un Comte
Wurm desitja_a Luisa
Wurm és_un Home
Wurm és_un Intendent
Wurm treballa_per_a Walter
Walter vol_casar (Rodolfo, Federica)
Federica estima_a Rodolfo
Federica és_una Dona
Federica és_una Rica

amb això ja tenim la meitat del primer acte!!!