procsilas' universe

el cel és més blau ara que Vicenç Ferrer hi és allà dalt…

ahir vaig veure “The reader“, dirigida per Stephen Daldry, autor també de les estimables “Las horas” i “Billy Elliot”, i protagonitzada per l’oscaritzada Kate Winslet i en Ralph Fiennes, amb un paperet secondari però molt ben triat per a en Bruno Ganz que s’està encasillant una miqueta en fer pel·lícules de nazis jejeje

la pel·lícula té com tres parts ben diferenciades, amb interseccions d’una a l’altre mitjançant flashbacks, de vegades una mica massa evidents i, al meu parer, innecessaris; la primera part, quan el nen coneix a la dona, no em va agradar gens, dura poc més de mitja hora i se’m va fer eterna; la segona, al judici, és la millor, pel tema en sí mateix i per com està portada; de la tercera part no diré gaire per no xafar la guitarra a qui vulgui veure-la, però em va semblar irregular

una idea de la part central de la pel·lícula és la que pretén sacsejar a l’espectador, però no ho aconsegueix perquè només es tracta de forma superficial; com va ser possible que sis millions de persones fossin exterminades i la població en general no fes res per a evitar-ho? o com a mínim per a dir “not in my backyard!”

el que no em va agradar gens és el tema de les caracteritzacions, la Kate ha de sortir de iaia i fa una mica de riure; però lo pitjor és el paper masculí adolescent / adult, no és gens creible, poc nen a estones i poc adult a d’altres; el nen és en David Kross, que la veritat és que no em va agradar gens, en Ralph se’l menja en la primera escena on apareix (no tots dos junts, és clar)

i per cert, en el present (passat perquè representa el 1998) en Ralph té un ultraportatil super avançat a l’època!!! això o jo ja en un dels múltiples moviments de temps ja m’havia perdut del tot…

ara a la cartellera hi ha molta competència, així que si no sou fans de la Kate, diria que és prescindible en front d’altres ofertes… feu el que en penseu…

Mafalda (no es su nombre real, claro, pero la llamaban así por razones evidentes) era una chica moderna, como muchas otras, pero con sus cosas, como todas. Mafalda quería un pene, hermoso, “puestos a escoger, prefiero…” canturreaba ella, contenta en uno de sus sueños que tenía estando despierta… Pero no lo quería para ella, que horror, ni pensarlo! Tan solo lo quería para verlo, tocarlo, acariciarlo, abrazarlo, cuidar de él, darle todo el cariño que necesitara, tenerlo, definitivamente, poseerlo…

(siguiente)

todo aquello que posees te esclaviza

excepto quizás tu educación

procsilas. Hola, Mar. Ens pots fer cinc cèntims del primer dia de rodatge? Com ha anat tot?

Mar Coll. Hola. La veritat és que tot ha anat molt bé, l’equip ha respost perfectament i els actors estan molt implicats en la caracterització dels seus personatges. Estic molt contenta de com ha anat tot plegat perquè el primer dia pot determinar com anirà tot el rodatge.

p. Pots comentar-nos com s’arriba a materialitzar un projecte com aquest?

M.C. Bé, és un procés lent, perquè fer un llargmetratge per a una directora recentment sortida de l’escola de cinema acostuma a ser molt complicat, si no impossible. He de donar les gràcies a tots aquells que han cregut en el meu projecte i que m’han animat a continuar endavant en els moments més difícils, quan semblava que no seria possible tirar-lo endavant.

p. Com porta una directora jove com tu la pressió d’un rodatge amb uns actors de primera línia?

M.C. He de dir que les setmanes prèvies a l’inici del rodatge van ser una mica complicades, perquè una pel·lícula és un projecte molt gran i tenir tantes coses al cap realment és esgotador. Sort dels equips de producció i tècnics que han controlat els detalls de forma que jo m’he pogut centrar en la totalitat del projecte i a treballar amb els actors. Durant els primers assaigs ja vàrem veure que tot l’equip d’actors estava molt implicat en la pel·lícula i m’han ajudat a adaptar el paper de cada personatge per traure el millor de cadascun d’ells.

p. Fins a quin punt la teva pel·lícula està basada en experiències personals?

M.C. M’agrada molt que em facis aquesta pregunta. La veritat és que tota història és un procés de reflexió intern que reprodueix certs esquemes, ja sigui viscuts en pròpia persona o de ben a prop. Jo penso que el principal secret d’úna pel·lícula com aquesta és ser propera a l’espectador, i que tothom pugui veure’s reflexat en el comportament o les situacions d’algun dels personatges, ens apropa molt a la història i la podem fer nostra. Aquest és el secret del director, fer que històries quotidianes, que es repeteixen al llarg del temps i en diferents llocs, semblin del tot personalitzades per a cada espectador.

p. Bé, no volem posar-te en un compromís, però com la productora només ens deixa fer-te quatre preguntes i tenim als companys d’altres medis fent cua esperant per a entrevistar-te; voldríem saber si ja estàs pensant en quina serà la teva propera pel·lícula, o almenys si tens una idea al respecte?

M.C. Uff, ara estic molt centrada en el rodatge i no tinc el cap per a projectes futurs, tot i que és cert que tinc diverses idees que podrien convertir-se en guions, i qui sap si en un futur proper aquests guions poden acabar sent una pel·lícula. M’agrada molt explicar històries sobre persones, presentant-les nues, sense grans envolcalls que distreguin a l’espectador, posant el contingut per devant del continent.

p. Moltes gràcies i endavant amb el rodatge.

M.C. Moltes gràcies a vosaltres.

llegeixo que Espanya és el primer pais del món pel que fa a la producció de rumors, no m’estranya, és l’activitat preferida de tots els funcionaris (i funcionàries) i dels que desitgen ser-ho…

per cert, me n’he assabentat de que movistar ja anunciava l’iphone… FALS!!!

ja saps si vas a l’última, si el que penses és mainstream? google trends t’ajuda a descobrir-ho!!!

per cert, cal abandonar ja els blogs, wikis i flickr (!!!), i anar directes a youtube, o no ets fashion-de-la-muerte!!!

aprofitant l’aïllament que suposa un viatge en avió, he aprofitat per tornar a llegir “El guardián entre el centeno”, del super-freako J.D. Salinger, un dels llibres de culte que tothom en parla, potser ara ja no tant

quan el vaig llegir ja fa molt anys, no vaig entendre res, em va semblar molt estrany; ara m’ha quedat una mica distant, tot i que si el tingués a prop, escanyaria amb les meves mans al protagonista adolescent descerebrat, en Holden Caufield, quin tanoca!

però clar, són les hormones, que són la mar de cabrones!!!

no sé si és pitjor no saber per què es fan les coses, o no donar importància als resultats