procsilas' universe

fa un parell de dies vaig anar al Liceu a veure “Escenes del Faust de Goethe“, amb música de Rober Schumann, una versió concert amb cantants que anaven amunt i avall ocupant diferents faristols segons el moment, funcional, suposo, però una mica casolà, ja sé que es deuen avorrir molt quan no canten però això d’entrar i sortir d’escena (de vegades amb una mica de cara de “ja està fet/perpetrat, marxo”) se’m fa estrany; no parlarem del programa de mà, miserable…

he de dir que, tot i l’orquestra (i el director “extra”, en Josep Pons), la música em va agradar i els cantants els vaig trobar prou bé, el que fa la ignorància!!! com sempre, la crítica de veritat (més demolidora) la trobareu aquí

sigui com sigui, entre “per llogar-hi cadires” i “fer volar coloms” no sé per què he optat per la segona…

…només cal obrir els ulls i somiar…

vinc de veure “Up“, dirigida per Pete Docter i Bob Peterson; una pel·lícula animada de només 175M$, la número 20 segons la llista de la sempre atenta wikipèdia…

una mica ramplona, ñoña (nyonya?) i, és una opinió, a anys llum de Wall-e, que per cinc millions de dolars més crec que va quedar força més rodona; però clar, una pel·lícula amb nen i animals, què pots esperar?

dedicada a tots aquells que van fer la mili i van sortir a caçar gamusinos…

m’afegeixo al que es discuteix aquí

(anterior)

-¡Lucía! ¿Me está escuchando?- Mafalda (ella no quería ser solamente Lucía, su verdadero nombre, pensaba en si misma como una niña inocente que quería cambiar el mundo siendo buena persona, un poco obsesionada, eso sí) volvió de repente de su ensueño a la realidad de la sala de reuniones. Las nubes y las estrellas que la acompañaban se esfumaron sin más. Su jefe la miraba perplejo, era normal que en aquellas reuniones tan largas perdiera el hilo de tanto en tanto, pero llegar al extremo de no responder una pregunta dirigida a ella era un error imperdonable e impropio de una mujer que iba por la vida sentando cátedra de todo aquello que parecía interesarla, siempre segura y seca. Después de disculparse y responder de forma automática utilizando fragmentos de conversaciones anteriores (era experta en eso), volvió a sus pensamientos alrededor de aquella portada que la había dejado completamente desconcertada, aún no había podido ni echar un vistazo al interior, de hecho la revista seguía enrollada en el fondo de su bolso (suerte que ahora se llevan grandes) esperando un momento mejor, la había tenido que esconder cuando en el ascensor entró en el último momento una compañera que le impidió disfrutar de ese pene erecto, que morbo, ella y aquel pene en un espacio cerrado, con Brian Eno sonando de fondo, hasta le pareció romántico…

(siguiente)

tot i que no és novetat (és del 2005 o del 2006), m’he enganxat a “Storyboard”, d’un grup que es diu “This is your captain speaking”, i immediatament em ve al cap la Laurie Anderson dient-nos que ens la fotem ben fotuda…

però tornem a “Storyboard”, un disc instrumental, com dels que ja no se’n fan, suau, ben fet, ideal per treballar, per llegir, per ______

per cert, avui no toca!!!

ja ho va dir un que en sabia molt, de futbol; “gallina de piel” és com ens va deixar ahir a tots en Leo Messi, el nou messies (per a uns, per altres és un triatleta “corre mucho, hace bicicletas y nada de nada”, jajaja sabeu qui és?) que ens redimirà de tots els nostres pecats i vicis confesats i inconfesables!!!

el contrapunt en forma també de “gallina de piel” ens el posa Cho Seung-Hui, ja batejat com l’assassí de Virginia, amb un video i unes fotos que no sé si fan riure o fan por, o les dues coses a la vegada… l’espectacle mediàtic no ha fet més que començar!!!