procsilas' universe

ja ho va dir un que en sabia molt, de futbol; “gallina de piel” és com ens va deixar ahir a tots en Leo Messi, el nou messies (per a uns, per altres és un triatleta “corre mucho, hace bicicletas y nada de nada”, jajaja sabeu qui és?) que ens redimirà de tots els nostres pecats i vicis confesats i inconfesables!!!

el contrapunt en forma també de “gallina de piel” ens el posa Cho Seung-Hui, ja batejat com l’assassí de Virginia, amb un video i unes fotos que no sé si fan riure o fan por, o les dues coses a la vegada… l’espectacle mediàtic no ha fet més que començar!!!

actitud cada vez más frecuente a donde se llega DesPués de comprobar la conocida proposición de Lord John Acton sobre que el poder corrompe, y el poder absoluto corrompe absolutamente

li robo el títol a en Quim Monzó per a explicar que ahir vaig veure “Scoop“, de l’inefable Woody Allen, que compta amb la presència de la seva musa actual, Scarlett Johansson, que està força bé, tot s’ha de dir, i del propi Woody fent d’Allen, només li va faltar tocar el clarinet; en la seva defensa diré que tria un final per ell mateix força smart

la veritat és que vaig riure amb uns quants dels diàlegs i situacions, ja que totes les pors i manies de l’actor-director són presents, especialment una que no li coneixia sobre els problemes de comunicació entre americans i anglesos

la pel·lícula es deixa veure fàcilment, tot i que penso que intenta reproduir algun dels esquemes de “Match Point“, el títol anterior d’en Woody Allen que està molt per sobre d’aquesta, no només per la localització sino pel fet que quan tot apunta cap a una banda, apareix quelcom des de l’altra, i no dic més per no fastidiar a ningú

la propera pel·lícula d’en Woody Allen també serà a Londres, i la següent, a Barcelona?

estic escoltant “A heart whose love is innocent”, dels Tristesse de la Lune, un grup darkwave alemany format per dues noies, com a projecte paral·lel dels Blutengel, dels quals ja n’he parlat anteriorment

el disc no enganya, melodies rítmiques, sons gòtics, lletres en alemany i en anglès, una veu i uns cors cuidats, etc., amb poques sorpreses, i gairebé cap canço per omplir minuts, el que sempre és d’agrair

em quedo amb “Eiskalte Liebe”, no sé si mai serà un grijit per a omplir pistes però em soprendria molt agradablement escoltar-la en alguna disco vuitantera alguna vegada

a la llista de la compra!!!

estic escoltant “The oxidising angel”, dels Blutengel, i són la demostració de que la globalització és imparable, com si no poden sonar exactament igual als nostres mai prou valorats ni reconeguts Camela?

crec que tinc l’obligació moral de que tot el mon ho sàpiga!!!