el millor del dia després d’una victòria del Barça és llegir el Marca i l’As, especialment els comentaris dels lectors, on podem trobar-nos quatre joies com aquestes (no, no són precisament els gols del Barça):
aveis ganado
aexivir pancartas
pitar el igno
cardear el ambiente
(anterior)
¡Quiero un pene! O dos, aquel maldito anuncio siempre se lo recordaba. Esa frase le martilleaba en los oidos, realmente su cerebro se la reproducía casi físicamente, a veces en medio de una conversación tenía que hacer esfuerzos para no realizar tal petición en voz alta. Iba por la calle andando y escrutaba disimuladamente los atributos de los varones con los que se cruzaba, esperando que no la descubrieran, o quizás sí, eso era lo que necesitaba, forzar la situación hasta ser capaz de enfrontarse a ella. Maldita educación judeo-cristiana, siempre pensando en la culpa y el miedo a ser castigada por algo tan nimio, cuando en el mundo alrededor suyo ocurrían atrocidades innombrables. ¿Por qué no era capaz de acercarse a un hombre y decirle sin tapujos “quiero tu pene”? Mafalda pensaba que siendo honesta también debería añadir “solo tu pene, tú no me interesas”, pero claro, eso espantaba al macho más machote y rompía con su imagen frágil y delicada, bueno, quizás hace unos años lo era, ahora el tiempo se había cobrado los excesos con los dulces y especialmente el chocolate, un sustituto fiel pero ya claramente insuficiente…
ahir vaig veure “Kirschblüten-Hanami” (aquí “Cerezos en flor”, una mica més cursi), dirigida per Doris Dörrie, la típica directora de “me suena pero ahora no me acuerdo”
la pel·lícula és, bàsicament, trista, la història d’un matrimoni gran amb els fills que viuen uns lluny i l’altre (el predilecte) llunyíssim; al pare li diagnostiquen una malaltia terminal molt greu però no li diuen, només ho sap la mare, que intenta que el seu marit abandoni la rutina (“an apple a day keeps the doctor away”) i faci alguna cosa “divertida” abans de morir-se; amb l’excusa de visitar els fills van a Berlin i després amb una altra excusa van al mar Bàltic, allà un fet del tot inesperat fa canviar radicalment el pla vital dels personatges
la veritat es que vaig anar al cine una mica preparat a tragar-me un drama insufrible però la veritat és que vaig disfrutar molt la pel·lícula, especialment la segona part, que té un punt surrealista que trenca completament els esquemes; és una pel·lícula sobre lo molt que podem arribar a desconèixer aquells que ens envolten, de com la rutina aniquila l’esperit
destaco també el montatge, al principi és una mica “postalera”, plans de pocs segons mostrant imatges, de vegades seguides en el temps, de vegades separades en l’espai, després es va convertint en una pel·lícula més convencional amb algun efecte “videoclipero” de tant en tant
molt recomanable, diria que obligatòria
ahir vaig veure “Burn after reading” (aquí “Quemar después de leer”), dels germans Coen, amb un repartiment ple d’estrelles (Frances McDormand, George Clooney, Brad Pitt i un excel·lent John Malkovich entre d’altres) que són les que salven la pel·lícula, al meu parer…
una pèrdua lamentable posa en contacte els diversos personatges que els directors ens presenten poc a poc i es precipiten cap un final accelerat; es tracta d’una pel·lícula amb un ritme molt estrany, sembla no voler començar i de sobte voler acabar de cop
ara, quatre escenes ben repartides fan riure el respectable i permeten quedar-se amb un bon gust de boca; la crítica als “serveis d’intel·ligència”, o al “moronism” en general és el millor de la pel·lícula
recomanable, però un n’esperava més, d’aquest parell…
bé, acabo de veure “The illusionist“, d’en Neil Burger i fent un acudit fàcil, diré que és un producte de fast movie, és a dir, consumir, digerir i evacuar, i poca cosa més
suposo que actors de la talla d’Edward Norton o en Paul Giamatti han de fer pel·lícules com aquesta per poder-se permetre el luxe de fer-ne d’altres més diguem-ne interessants
el final, que intenta donar un gir a la història, acaba sent cursi i tot
i clar, que el milloret de la pel·lícula sigui una mica l’aspecte visual, no parla massa bé de tot el conjunt, així que la medalla se la donem a en Dick Pope, que tot i tenint un nom divertit, es veu que és molt seriós treballant 
i aconsegueix donar un toc una mica lomo a la imatge, potser no massa saturada però sí amb una llum central evident
se m’acaba d’ocórrer una burrada molt burra, he buscat “procsilas” a thefreedictionary.com i evidentment no surt (encara), però queda entre:
procryptic: having a pattern or coloration adapted for natural camouflage
i
proctalgia: pain in the rectum
bé, jo mateix no ho hauria definit millor!!!
avui he vist “palindromes” de Todd Solondz, on el tema de l’ambigüitat i les dues visions possibles de qualsevol situació es presenta de forma ben evident
molt recomanable, sense ser excepcional