procsilas' universe

la línia recta no sempre és la més còmoda…

avui llegia a La Vanguardia l’article del sempre gran Quim Monzó sobre la tonteria aquesta d’ordenar els cognoms alfabèticament, una altra gran demostració de l’esquerra ecopijaprogrejoséelqueésboperatu de la seva ignorància total sobre la realitat; no cal ser tan llest com en Monzó per veure que en poques generacions tothom acabarà dient-se Abad, Arias o quelcom semblant començant per A; jo mateix el meu primer cognom començaria per A en només dues generacións…

anem a fer quatre números (o una mica de probabilitat i estadística), aviam si ens en sortim. L’inefable INE ens diu que els primers 100 cognoms a Espanya sumen més de 17.75 millions de persones, un 38.0% del total; si suposem que la població només és aquest 38%, aleshores la probabilitat de que un cognom comenci amb cada lletra és la següent (en ordre descendent):

G: 20.16%
M: 14.96%
R: 11.31%
S: 8.47%
P: 6.33%
F: 6.27%
L: 6.1%
C: 4.82%
D: 4.13%
A: 3.37%
H: 3.04%
V: 2.45%
J: 2.19%
N: 1.85%
O: 1.26%
B: 1.25%
T: 0.95%
I: 0.83%
E: 0.26%

per tant, podríem calcular la probabilitat de que donats dos individus amb cognoms que comencen per X i Y els seus descendents tinguin un cognom que comença per X (donat que X < Y), suposant independència i que tots els cognoms tenen la mateixa quantitat de descendents; aleshores, després de cada generació, la probabilitat de que un cognom vagi comenci per A va creixent:

1a generació: 6.62%
2a generació: 12.81% (la V i la T gairebé desapareixerien)
3a generació: 23.97% (la R i la S també)
4a generació: 42.2% (el torn de la N, la O i la P)
5a generació: 66.59% (H, I, J, L i M fora)
6a generació: 88.84% (la G a punt d’extingir-se)
7a generació: 98.75% (la E i la F desapareixen, la D a punt)
8a generació: 99.98% (només queden A i B, la C gairebé ha desaparescut)
9a generació: 100% (tothom comença per A)

seria millor agafar la segona lletra per decidir l’ordre dels cognoms, no? L’última no perquè ningú acabaria dient-se Gómez, Martínez o Pérez. Vinga, a dissenyar una funció de hash ben equilibrada!!!

nota mental, ja no espero que ningú valori això una setmana tard: vaig veure “War requiem” al Liceu, d’en Benjamin (Scotch) Britten, sorprenent a estones (el cor, l’orquestra), avorridota d’altres (el bariton i el tenor); he de dir que l’he comprat en CD i m’han cascat 21€, perquè després diguin que ningú compra discos!!!

la crítica de veritat aquí, com sempre

fa un parell de dies vaig veure “Two lovers“, dirigida per en James Gray, amb un Joaquin Phoenix que està que-se-sale, chapeau!

Sandra. Why are you crying?
Leonard. Because I’m happy

ejem, impagable!!!

aquest cap de setmana sessió doble; ahir dissabte “Kaze no tani no Naushika” (aquí “Nausicaä del valle del viento”), d’en Hayao Miyazaki i avui “Io sono l’amore“, dirigida per en Luca Guadagnino

de la primera no cal dir gaire, Miyazaki en estat de gràcia i punt, l’escena final dels tentacles ja paga; de la segona poc més, una mica més barroca, exagerada, com si fos una òpera, un final dramàtic i quatre excessos ben lligats, molt interessant

recomanables!!!

ahir vaig veure “The bad liutenant: port of call – New Orleans“, (aquí només “Teniente corrupto”) una pel·lícula tota ella d’en Nicolas Cage excepte la sorprenent direcció d’en Werner Herzog, expert en personatges anats de la pilota…

és un remake de l’obra mestra d’Abel Ferrara que té a en Harvey Keitel com a protagonista? en Herzog diu que no, que ni tan sols l’ha vista; tan de bo, potser no li haguès quedat aquest exercici de lluiment personal (d’en Cage, no pas d’ell), amb un parell de plans visualment interessants (el cel gris núvol sobre el downtown de New Orleans és com la selva de “Aguirre, la cólera de Dios”, completament opresiu) i d’altres diria que risibles (el del cocodril al marge de la carretara o el del ballari de soul’n'breakdance)

és important allibrar-se de tot prejudici quan un va al cine o llegeix un llibre o escolta un disc; que surt en Nicolas Cage? no importa! podria haver estat en Jim Carrey!!! però clar, quan al final de la pel·lícula tot “encaixa” (per dir quelcom) i en Cage queda abatut interiorment però cobert exteriorment un ja no pot aguantar-se les ganes de dir “venga ya, tu estás flipao”, el final em va semblar de lo més cutre que he vist en molt de temps; l’escena a la comisaria i després a l’aquari són tremendes, especialment la primera, un exercici d’autoparòdia? una fugida endavant? una broma privada tipus “Malcom in the middle”? si almenys hagués agafat el tint de “Requiem for a dream”, però no, l’Herzog es limita a colar-nos quatre imatges reptilianes i poca cosa més; un mal dia el té qualsevol, penso

i mira que recordava poca cosa de la pel·lícula de l’Abel Ferrara, que és del 1992, que ningú intenti veure-la abans o després perquè no resistirà la comparació; sí, ja sé que és pomes i peres, però aquesta pera és una pera patatera!!!

i què fa en Val Kilmer, a banda d’estar acabat? imdb revela que darrerament ha canviat la qualitat per la quantitat… llàstima, amb el que prometia a “Top secret”…

diria que prescindible, tenint altres petites i grans joies com té ara la cartellera…

ahir vaig veure “Home“, dirigida per Ursula Meier, una pel·lícula que comença com una comedieta tonteta a partir d’una situació estrafolària i que de sobte canvia de registre i es converteix en una història surrealista que la directora no sap com acabar o millor dit acaba amb una seqüència de “a flipar todos”…

he de dir que en aquest sentit em va sorprendre gratament, però no va acabar de satisfer les expectatives creades durant la pel·lícula, sembla que la directora mateixa quedi bloquejada amb la situació que desenvolupa cap al final i no sàpiga acabar-la, o com a mínim no sàpiga explicar-ho

hi ha que veuen metàfores o paràboles, jo veig un exemple de “si quieres caldo, tres tazas”, y hasta aquí puedo leer…

sigui com sigui, recomanable, per sorprenent

veig la programació dels concerts promoguts per Doctor Music i he de mirar la data de la revista per si he agafat una d’endarrerida…

Spandau Ballet
Cranberries
Nick Cave
Simple Minds
Mark Knopfler

!!! (no, aquests no, és una triple admiració!!!)

ahir vaig veure “Inglourious basterds” (sí, amb ‘e’), dirigida per en Quentin Tarantino, que també és el guionista i es permet totes les llicències del món, com a enfant terrible que és del cinema avui dia

la veritat és que el tio en sap, de fer cine, un mogollón, diria, totes les escenes tenen una preparació i un climax absolutament brutal, no per previsibles deixen de clavar-te a la butaca, esperant el cop, l’aparició o, senzillament, l’excés; en Tarantino es permet introduir les seves bromes privades i tirar de banda sonora completament personal, amb un Ennio Morricone omnipresent

en Brad Pitt genial, per exagerat, dient arrivederci amb accent yankee del sur (quina contradicció, oi?), però en Christoph Waltz, que fa de dolent, dolent, dolentot Coronel Hans Landa, està insuperable; l’escena de la cama enguixada és genial; imdb revela una gran carrera a la TV germana així que chapeau pel casting

i el final, quina orgia de foc i ràbia, només li falta pixar-se sobre tota la SS!!!

no li busqueu el sentit a tot plegat, és més inversemblant que les factures d’en Félix Millet, però per durar dues hores i mitja passa volant, tot i el seu barroquisme en algunes escenes al meu parer

molt recomanable!!!