procsilas' universe

ahir vaig veure “Los abrazos rotos“, l’última pel·lícula del superstar Pedro Almodóvar, amb un repartiment encapçalat per l’altra superstar Penélope Cruz però amb una col·lecció de secondaris de primera fila, entre els que destacaré a l’Ángela Molina, lo perfecto si breve dos veces perfecto

he de dir que em va agradar força, és Almodóvar 100% però madur, sense estridències, sap introduir cada element de la història on toca i si cal fer riure o posar-se dramàtic ho fa perfectament amb una sola frase; treu el millor dels actors, però especialment de les actrius; Lluis Homar, sense desmerèixer, en un paper complicat, és devorat per la Pe contínuament; qui digui que és la primera pel·lícula d’homes de l’Almodóvar menteix com un “bellaco”; la Blanca Portillo resulta una mica exagerada però no crec que sigui cosa seva, m’imagino el director fent-li forçar un registre dramàtic que de vegades queda una mica irreal, com superposat

de totes formes té vàries coses que no explica i que resulten innecessàries, suposo que tota història s’ha d’adornar però la part final crec que es passa una mica; per altra banda, l’escena de la Pe “doblant-se” ella mateixa per sobre de la imatge amb la lectora de llavis completament fora de joc és impagable

i encara no sé què pensar de l’auto-homenatge a “Mujeres al borde de un ataque de nervios” en forma de remake…

molt recomanable, un clàssic modern però…

ahir vaig veure “Il y a longtemps que je t’aime“, dirigida i escrita per en Philippe Claudel, la seva òpera prima pel que fa a direcció

una germana surt (Kristin Scott Thomas, EXCEL·LENT en majúscules en un paper per treballar-se un mateix a fons) de la presó per un crim inconfesable (de fet ja no diré res més al respecte) i es retroba amb l’altra germana (Elsa Zylberstein també molt bé) després de 15 anys, que gairebé ni la (vol) recorda(r); la primera s’instal·la a casa de la segona, amb tota la família (el pare, les nenes, l’avi) i mira de començar una nova vida en una societat que mira als presos aterrorida i preferiria no haver-los de veure mai més; a partir d’aquí, una mica a base de tòpics i situacions previsibles, es desenvolupa el procés d’obertura de la germana absent en els tres àmbits, el personal, el familiar i el món exterior; el director obre i tanca petites històries que en alguns casos són com petits exercicis cinematogràfics teixits al voltant de l’eix central de la pel·lícula, de vegades sembla una col·lecció de problemes resolts com a exemples per a estudiants de cinema: com introduir una història secundària i com resoldre-la en tres escenes; m’hagués agradat veure aquesta pel·lícula en versió “raw”, sense tots aquests guarniments, només les dues germanes en un pla fixe durant 90 minuts reconstruint la història…

i també hi ha cine dintre del cine, el director es permet el luxe de criticar el cine estranger i fins i tot els festivals en boca d’un dels seus personatges, un toc una mica gratuït al meu parer

sigui com sigui, molt recomanable

Obama 338 349 – McCain 157 163

avui procsilas.net (m’encanta la recursivitat) fa dos anys, feliciteu-lo!!!

avui oficialment una marca comercial que no esmentaré per no haver-los de demanar royalties ha donat per finalitzat oficialment el contracte amb en Oleguer Presas, un jugador de fútbol que ha gosat dir la seva sobre el cas de l’etarra De Juana Chaos, i que ha sentat molt malament en l’entorn diguem-ne reaccionari de la marca comercial que ha decidit que no pot seguir patrocinant el jugador

un altre jugador, Salva Ballesta, ha demostrat lo poc intel·ligent que és demostrant la seva manca d’enteniment comparant les declaracions d’Oleguer amb una caca de gos, suposo que aconseguint la riatlla dels periodistes esportius (un oximoron?) i la portada tan desitjada pels mediocres en joc i calents en declaracions

ens agrada creure que els esportistes són éssers superiors que no s’han d’involucrar en els aspectes terrenals de la vida diària de la resta de mortals, i clar, quan un esportista opina sobre política, societat o fins i tot cultura, li saltem al coll no sigui que descobrim que també tenen un cervell i que tenen neguits més enllà de ficar-la (la pilota, la raqueta) tot el que poden

ahir vaig veure “Manon Lescaut”, de Giacomo Puccini, dirigida (escénicament) per Liliana Cavani, ara ficada en el mon de l’òpera però més coneguda per haver dirigit pel·lícules com “El portero de noche” o “Más allá del bien y del mal”

en aquest cas, l’història és senzilla d’entendre, ja que tots som una mica com la Manon, que ho vol tot, per una banda el palau, les joies i l’estatus que li ofereix Geronte di Ravoir, una mica ja passadet, però, i per altra també s’enyora de la voluptuositat i passió del Cavaliere Renato Des Grieux, un estudiant pobre com una rata (ara li diriem mileurista), i és clar, acaba fatal, la Manon acusada de prostituta, deportada a Nova Orleans i amb en Des Grieux que es desviu i la segueix fins al final, on són derrotats pel no res d’un desert que apareix del no res

una òpera en quatre actes, amb el segon (al palau de Geronte) i especialment el tercer (en el port de l’Havre) molt intensos, i que està molt ben portada pel duet Daniela Dessi i Fabio Armiliato, que van recollir un fort aplaudiment després de cada acte, en unes salutacions una mica forçades al meu parer; de fet, el públic no semblava tenir clar quan havia d’aplaudir i quan no

i per una vegada no hi havia plans inclinats i estructures cubistes a l’escenari, sino un decorat “realista” fixe en cada acte, molt creible el del segon acte, al palau, força el del primer i el tercer, i l’últim, en el desert, una mica pobre, però reconec que fer que un escenari rectangular sembli un desert no ha de ser fàcil