procsilas' universe

fa un parell de dies vaig veure “Two lovers“, dirigida per en James Gray, amb un Joaquin Phoenix que està que-se-sale, chapeau!

Sandra. Why are you crying?
Leonard. Because I’m happy

ejem, impagable!!!

ahir vaig veure “Un prophète“, dirigida per Jacques Audiard que també és coguionista, una pel·lícula sobre un jove (en Malik, un Tahar Rahim excel·lent!!!) tot just considerat adult pel sistema judicial i tancat en una presó on haurà d’aprendre a sobreviure, literalment

molt bona, especialment la part inicial (ben bé la primera hora, potser hora i mitja) on el director ens explica perfectament el drama que suposa per un nouvingut entrar en un recinte on tothom té amics i enemics, on tot té un preu i la vida d’un mateix pot ser l’única moneda de canvi; després comencen a aparèixer un munt d’històries i detalls que allarguen la pel·lícula una mica excessivament, tot i que en cap cas es fa pesada; les quatre escenes violentes o d’acció són espectaculars i esgarrifoses…

el que més m’ha agradat és la relació de submisió entre en Malik i el seu “protector” Luciani, com el primer l’accepta i no la discuteix; fins i tot quan ja té cert poder el primer li diu clarament, “lo hago porque me lo has pedido” sabent que podria situar allà mateix el principi de la fi, tot i que en realitat aquesta ja fa temps que s’havia iniciat…

l’escena final al patí de la presó resumeix perfectament el canvi de posició que aconsegueix el nouvingut al llarg del temps; ni tan sols el càstic de l’anteriorment protector pot ser exemplar, seria donar-li massa importància a quelcom que ja clarament és patètic

jo m’atreveixo a proposar un remake d’una escena de la pel·lícula, precísament la final: jo hauria mostrat el personatge d’en Malik amb barba de quaranta dies, com a mostra de poder

molt recomanable!!!

ahir vaig veure “Le hérisson” (aquí a l’altra banda dels Pirineus “El erizo”), primer llargmetratge de Mona Achache, basat en la novela “La elegancia del erizo” de Muriel Barbery que, ves per on, vaig llegir aquesty estiu i del qual ja vaig parlar en aquest blog

no em passa sovint això de llegir un llibre i al poc temps veure la pel·lícula, de fet conèixer tota la història, incloent-hi el final, no em va perjudicar gaire, ans el contrari, vaig poder-me fixar en els detalls i deixar de banda una mica el ritme narratiu

he de dir que la pel·lícula segueix força fidelment el llibre, tot i que evidentment perd part dels detalls que apareixen en el mateix, però ho compensa afegint-ne d’altres força interessants; l’habitació de la Paloma és tot un món en si mateixa, les filigranes que fa la nena amb un retolador negre són genials, visualment senzilles però molt ben trobades; com a contraposició, el pis de la portera és d’un estoicisme absolut, excepte el que s’amaga darrera de les portes, tant de la nevera com de l’habitació secreta que amaga el món on viu realment l’eriçó…

hi ha un detall “màgic” que la directora inclou, relacionat amb un peixet vermell, que no sé què realment pinta, suposo que quelcom poètic, però que crec que és una llicència innecessària, per molt metafòrica que pretengui ser…

sigui com sigui, llegiu el llibre i veieu la pel·lícula!!!

(anterior)

Mafalda ya casi había olvidado aquella revista, hacía tanto tiempo… más de un mes desde que la había leido por última vez, aunque todavía se sabía los reportajes de memoria. Ya no estaba ni aturdida ni enfadada, tan solo resignada por no poder disfrutar de semejante artefacto. Tuvo que esconderla porque un día la vió una amiga suya y tuvo que inventar una excusa mala para justificar aquella presencia extraña en su mundo. Ella era una mujer, guapa, moderna, resuelta, completa y hasta realizada, pero aquel pene tenía otros objetivos más oscuros, muy alejados de su realidad. Precisamente el reportaje iba sobre cuartos oscuros, ella recordaba sus pinitos con la fotografía, pero aquello era completamente nuevo, de hecho leer sobre aquel tema la excitó de forma inimaginable, la sola idea de entrar en una habitación poco o nada iluminada y verse (aunque a oscuras) rodeada de penes erectos prestos para su uso y disfrute le pareció una extraña versión del paraiso perdido, algo que combinaba deseo y rechazo, el morbo la empujaba hacia el lado oscuro pero su parte racional le decía que si penetraba en él podía hacerse daño o, peor aún, acabar enganchándose… Además, ¿cómo iba a entrar ella en un cuarto oscuro siendo una mujer? No tenía ninguna posibilidad, las ideas que le cruzaban la cabeza eran tan absurdas que la hacían pensar si no estaba desarrollando un transtorno obsesivo-compulsivo, la enfermedad de moda en aquella sociedad que ofrecía y negaba cada día los placeres más impensables…

(siguiente)