procsilas' universe

ahir vaig veure “Mr. Nobody” (aquí estúpidament subtitulada “Las posibles vidas de Mr. Nobody”, quina barra!!!), dirigida per Jaco van Dormael, que també és el guionista, el que delata que té el cap una mica ple de coses…

em va recordar a l’escena final 2001 (clarament, massa i tot), surt l’arquitecte de Matrix, la cosa rara “What the #$*! do we (k)now!?”, el efecto mariposa (res a veure amb decolorar-se el cabell i lluir arracades amb diamants estil Guti), la fulleta de Forrest Gump, les ciutats de les pelis dolentes de la saga Star Wars, referències clares a Borges (“El jardín de los senderos que se bifurcan”), etc… és a dir, un turmix gegant que tritura tot allò que consumeix i genera un pastisset de dues hores llargues molt interessant, sota la premisa de que cada decisió que prenem implica una cascada de pèrdues posterior irreversible…

recomanable, per freaks, friquis i curiosos!!!

si se te han liado los dedos y buscabas “La mujer sin piano”, haz click aquí

pero si realmente te interesa “La mujer sin pene”, haz click aquí

ha mort en Michael Jackson, el rei del pop, el negre que volia ser blanc, l’amic i amant dels nens, el que va inventar el moonwalk, la mà al paquet i els crits yuju, va posar de moda els guants blancs, reverenciat, denostat, alabat i criticat…

com diria aquell, que le quiten lo bailao!!!

vinc de veure “Fidelio”, al Liceu, una òpera de Ludwig van Beethoven sobre l’amor i la llibertat, una mica cursi però és el que es feia aquell temps…

la veritat és que m’ha agradat molt, estava sent una temporadeta complicada però avui tant la música com els cantants han estat excepcionals, especialment Karita Mattila (res a veure amb el Maguila Gorila, crec) en el paper de Leonore, que es disfraça d’home per a introduir-se a la presó i rescatar al seu home, però ha de tontejar primer amb la filla del carceler que s’enamora d’ell/a; avui dia els cànons imperants haguessin permés un final més obert, en l’original la filla del carceler al final queda en un racó, parlant sola, fins que se li apropa el pesat del soldat que havia rebutjat amb anterioritat, és molt trist…

ahir vaig veure “Un conte de Noël“, dirigida per Arnaud Desplechin, una (altra) pel·lícula (francesa) sobre les relacions humanes, especialment en el context d’una família, els Vuillard, formada per un pare gran i una mare més jove, malalta, tres fills més un ausent, un cosí, les parelles respectives i els nets, així com dos personatges més, l’amant lesbiana de la mare del pare i un amic del poble

clar, per donar peu a tots els personatges i totes les combinacions possibles, que n’hi ha, ja us ho dic jo, el director necessita dues hores i mitja de metratge que, sense fer-se pesat, de vegades em va resultar innecessari i, fins i tot, amb un punt de pedanteria; el director fa que els personatges  de vegades quedin encerclats com si els veiessim per un forat, d’altres cops els fa parlar directament a la càmara, presenta la pel·lícula en trocets separats per unes “cortinetes” amb un text gairebé infantil, uns recursos que em van resultar estranys però he de reconèixer que el conjunt s’aguanta molt bé

trobo, però, que potser seria original fer una pel·lícula sobre una família normal que es reuneix per Nadal, i dinen i mengen i riuen i dormen davant la tele, sense cap estridència ni situació violenta o incòmoda; totes les famílies tenen històries més o menys enterrades, però és que a la pel·lícula de Desplechin només li faltava que un dels nens petits fos un potencial assassí en sèrie, tret que em va semblar reflectit en un parell d’escenes però vaig pensar que ja era la meva imaginació que arrodonia totes les arestes que ens presenta el director…

interessant, però ara a la cartellera comença a haver molta competència

imatge que simula el riu Amazonas i la vegetació limítrof, les zones més clares són producte de l’acció humana en l’entorn

ahir vaig veure “Una palabra tuya“, dirigida per Ángeles González Sinde, basada en una obra d’Elvira Lindo, una història sobre una parella de noies que es retroben després de deixar l’institut, amb dues visions i situacions a la vida ben diferents, però no tant com sembla

la soletat persegueix a uns personatges que de vegades són una mica estereotipats, però la veritat és que són molt reals, moltes de les converses tenen una base sólida per quotidiana, és fàcil creure’s les seves reaccions perquè si hi ha quelcom clar, és que els humans no sempre actuem racionalment

llàstima del final una mica previsible i cursi, però què li farem, para gustos los colores, jo haguès fet quelcom radicalment diferent; no puc dir més sense destapar res…

molt recomanable, especialment en aquests temps de sequera!!!