procsilas' universe

iniciem la temporada de tardor (uns dies abans) anunciant novetats en aquest blog; després d’un assaig triomfal abans de l’estiu, hem aconseguit tenir un cineforum més o menys constant, un cop per setmana, on hem vist joies com (sense cap ordre):

Mulholland Drive, de David Lynch
Tian bian yi duo yun, de Tsai Ming-liang
71 Fragmente einer Chronologie des Zufalls, de Michael Haneke
Octubre, de Daniel Vega i Diego Vega
Cigarette Burns, de John Carpenter + Homecoming, de Joe Dante
Családi tüzfészek, de Bela Tarr
Trust, de Hal Hartley
Akira, de Katsuhiro Ohtomo
Cure, de Kiyoshi Kurosawa

i l’última, amb la qual inaugurem la categoria cineforum, “Händler der vier Jahreszeiten“, de Raine Werner Fassbinder, quin peliculón!!!

el cineforum em fa enormement feliç

és el que tenen les matemàtiques:

AMY = tres lletres
WINEHOUSE = nou lletres

ergo

3 x 9 = 27

estava claríssim!!!

ahir vaig anar a veure el pack “Cavalleria Rusticana – Pagliacci”, de Pietro Mascagni i Ruggiero Leoncavallo respectivament; dues òperes que sempre van de la mà i que de fet comparteixen moltes coses; tot i que la primera és millor en conjunt, la segona té un dels moments més macos per mi de tota la història de l’òpera, quan Canio es lamenta i canta “ridi pagliaccio”, us poso l’enllaç amb el gran gordo comepollos Luciano Pavarotti, minut 2:06

els cantants força bé, millors elles que ells; el cor molt bé, com ens té acostumats darrerament; l’únic però, que de vegades l’escenari quedava una mica massa atapeit, amb tanta gent…

moraleja: no t’enamoris de qui no toca…

com sempre, la crítica de veritat la trobareu aquí

fa trenta anys uns quants militars pirats (i segons els conspiranoics també uns quants civils) van intentar tancar aquest pais però per incompetents, covards o, senzillament perquè per sort ningú se’ls va creure, no va ser així

el “what-if” d’aquell dia m’esgarrifa, què seria del meu jo actual?

per sort, repeteixo, més aviat va ser com una vacuna per a enfortir la salut de la democràcia recent estrenada

ahir vaig veure “The killer inside me” (aquí “El demonio bajo la piel”, molt creatiu), dirigida per Michael Winterbottom, del qual ja he parlat en aquest blog amb anterioritat

una pel·lícula “polèmica” perquè algú va considerar que fa apologia de la violència gratuïta contra les dones, des de Sundance, on es va presentar i va deixar en estat de xoc a uns quants neopuritans, suposo; és cert que hi ha un parell d’escenes colpidores, literalment, tal i com apareixen en el llibre de Jim Thompson en el qual es basa la pel·lícula; des d’aquí reclamo menys sucre (o sacarina) i més $%@GR!!!

no em va acabar d’agradar del tot, la pel·lícula juga amb que tothom té un costat fosc que li fa fer coses inversemblants, massa inversemblants, al meu parer… alguns personatges i situacions no semblen “reals” (el del sindicat, per exemple, no me’l vaig poder creure)

una autoreferència divertida al final, abans de l’escena apoteòsica, el protagonista li diu a un policia (més o menys el que recordo): “no diguis res, a tu no t’han donat text”

recomanable, per violenta entretinguda

ejem, trobo que fer un concurs de rabans “mutants” (gegants i/o deformats) a Hiroshima és una mica de mal gust…

…allá vamos!!!

abans d’ahir vaig veure “Precious“, dirigida per en Lee Daniels i basada en la novela Push d’un(a) tal Sapphire…

la veritat és que no sé perquè tenia ganes de veure-la, la identificació amb el personatge és nul·la, a priori; curiositat, suposo, al trailer els pocs segons de la parella protagonista (Gabourey Sibide, la noia, espectacular, i la mare Mo’Nique, excel·lent!!!) em semblaven suficients; la veritat és que la pel·lícula està força bé, té algun detall que grinyola i algun altre element superflu (especialment el fet d’haver comptat amb uns Mariah Carey i Lenny Kravitz “desconeguts”) però en general relata molt bé els sentiments d’una noia negra, gorda, inculta i pobra, mare d’una filla amb síndrome de Down i prenyada del segon, un drama de primera fila, vamos…

l’altre dia parlàvem del mal i de l’horror en forma d’uns habitants d’un poble embogits per la seva misèria diària; fer una traslació temporal i espacial és perfectament possible, tot i que en aquesta pel·lícula hi ha un petit espai per l’esperança, una mica distorsionada i polsosa però com a mínim una possible sortida per al seu infern diari, el propi sistema que l’aparta i la manté apartada li dóna una oportunitat en forma de persones que dediquen part del seu temps a ajudar als altres, molt americà… fins i tot la imaginació de la noia que li permet eliminar el dolor està completament mediatitzat

i a mi que m’agrada menjar, les escenes de la pel·lícula són tremendes, donen ganes de sortir corrent, literalment!!!

molt recomanable!!!