ahir al cineforum vàrem veure “La Chinoise“, de Jean-Luc Godard, del qual ja vàrem parlar rajar amb anterioritat
un exercici interessant, una crítica ferotge a una societat acomodada i alhora revolucionària, un exemple de visió de futur, en uns pocs mesos va arribar el Maig del 68…
se m’acumula la feina!!! fa uns dies vàrem veure al cineforum “Pat Garrett & Billy the Kid”, de Sam Peckinpah, un altre dels noms clau en les pelis on va morint gent constantment
l’edició en DVD porta dues versions amb dos muntatges diferents, el que dóna per discusions que només es poden resoldre a trets!!!
i la sang, ai la sang…
fa uns dies vaig veure a la Filmo (faig un llarg parèntesi…
paro un taxi, pujo, un noi jove d’uns 30 i pocs, a la ràdio sona Camela
—vaig a la filmo, si us plau?
—dónde?
—a la Filmoteca
—qué es eso?
i aquí vaig tenir el problema, com li explicava jo a aquell noi qué cony és la filmo??? per sort sóc un home amb recursos…
—está delante del concesionario mercedes de avenida sarria
—ah, vale
…tanco el parèntesi) “Smultronstället“, dirigida per Ingmar Bergman
poc a dir d’una pel·lícula ja clàssica dintre dels clàssics; una història senzilla, un personatge encantador, uns “secondaris” de luxe i una manera d’explicar la història molt ben pensada, barrejant records onírics amb el personatge en la seva actualitat…
tot i que no és el meu Bergman favorit, recomanable!
ahir vaig veure al Liceu “Falstaff”, l’última òpera de Giuseppe Verdi, un divertimento, només puc dir-vos que se’m van fer llargs els descansos entre actes i algun canvi d’escenari, la resta força bé, orquestra i cantants
com sempre, la crítica de veritat la trobareu aquí
ahir vaig veure “Moon“, dirigida i escrita per en Duncan Jones, una altra opera prima (després d’un curt fa set anys) força interessant
la pel·lícula toca diferents temes al voltant d’un central: la soletat d’un treballador a la lluna rodejat per una tecnologia que l’assisteix en tot lo necessari, una rutina diària esperant el moment de ser reemplaçat pel següent treballador, una peça més de l’engranatge del sistema…
plena de referències a tots els clàssics, es fa difícil no caure en comparacions odioses, fins i tot comparar-se amb alguna que altra pel·lícula del gènere ja desvela una mica tota la trama, no diré quina, evidentment…
ben feta, amb un parell de forats (literalment) “necessaris” perquè sinó no hi ha història, un final una mica innecessari per explícit però en conjunt força agradable, dignifica la ciència ficció, penso
recomanable!
aprofitant el bon rotllo dels últims dies de l’estiu, em vaig deixar enredar per anar a veure “Map of the sounds of Tokyo“, dirigida i escrita per Isabel Coixet, la gafapasta més gafapasta de totes les nostres gafapastas, amb ‘a’…
és curiós que la directora triï “Enjoy the silence” dels Depeche Mode com a part de la banda sonora en una pel·lícula que va sobre els sons d’una ciutat desproporcionada i tan sorollosa com Tokyo, la més sorollosa del món depenent de la font; és un acudit privat autoreferent? ens vol dir que allò que volem i necessitem és quelcom que tenim aquí en els nostres braços i que les paraules són innecessàries i que només causen mal? sigui com sigui, l’escena on en Sergi López, increible però literalment, no em vaig poder creure el seu paper ni un sol moment, deia on en Sergi López canta en un karaoke amb una audiència de tres senyores maduretes és la que em va fer veure que allò no acabava de quallar…
i això que els personatges són interessants, la història està ben estructurada i que a nivell tècnic s’ho curra, tot i que massa, al meu parer; és com un soufflé que no puja…
m’atreviria a dir que és prescindible excepte pels fans wacko jacko de l’Antony dels Antony and the Johnsons, que també té el seu espai en la banda sonora; amistat? marketing? gafapasta?
voldria aprofitar per fer una pregunta oberta als que hagueu vist la pel·lícula: mira en Sergi López a la càmara com qui no vol la cosa un breu moment en l’escena final? aquells ulls (de culpa, de què?) eren del personatge o de l’actor?
ah, i si teniu prou paciència, hi ha una escena post-crèdits final que bé podria sortir de la imaginació de l’Anton Corbijn, però que en la pel·lícula fa una mica de risa i tot…
