procsilas' universe

ahir vaig veure “Låt den rätte komma in” (aquí “Déjame entrar” o quelcom similar), una pel·lícula boníssima dirigida per John Ajvide Lindqvist, que es despatxa ben a gust amb una història de nens que actuen com a nens que són o intenten ser…

si no vols saber més de la pel·lícula et recomano que paris de llegir i vagis a veure-la, absolutament recomanable fins i tot per a els més aprensius!!!

i ara ja puc dedicar-me a parlar-ne; volia començar amb els fets bàsics sobre vampirs que la pel·lícula molt encertadament ens recorda o ensenya:

1) els vampirs són molt educats, però no s’estan per tonteries
2) els vampirs no tenen edat, millor dit, tenen una edat
3) els vampirs només s’alimenten de sang, no mengen gominoles
4) els vampirs eviten la llum solar excepte per dir prou
5) els vampirs són amics fidels però seductors

tampoc vull explicar-ho tot, el director fa una feina excepcional amb els dos nens protagonistes soberbis i els envolta d’un seguit de personatges cadascun d’ells amb el seu petit costat fosc, la mare treballadora absent, el pare amb companyies dubtoses, els veïns miserables, els companys d’escola sàdics… la relació entre els dos nens és genial, l’intercanvi de converses als 12 anys és alucinant, parlant d’anar seriosament o del fet que representa matar gent… la decisió que pren el nen seguint a la nena i convertint-se en el seu amic/amant/esclau (de per vida, suposem romànticament) és tremenda, el nen es fa adult de cop, en aquell precís instant deixa de tenir 12 anys per a no tenir edat

només un parell d’escenes sobresurten de la resta per excessives, la pel·lícula té un to general contingut constant, amb quatre esclats de ràbia que un com a espectador espera expectant (què si no), sublim el moment quan el nen decideix avançar-se i colpejar primer, orgàsmica l’escena final de la piscina amb els cossos moguts per una força imparable

la fotografia excel·lent, una càmara pausada amb una profunditat de camp mínima, enfocant només allò obvi, el director ens guia clarament cap a cada detall, no és una pel·lícula de “sustos”, al contrari, aquí lo important és el continu, no el plec

uff, us l’explicaria tota però no pot ser, aneu a veure-la ja mateix!!!

Mafalda (no es su nombre real, claro, pero la llamaban así por razones evidentes) era una chica moderna, como muchas otras, pero con sus cosas, como todas. Mafalda quería un pene, hermoso, “puestos a escoger, prefiero…” canturreaba ella, contenta en uno de sus sueños que tenía estando despierta… Pero no lo quería para ella, que horror, ni pensarlo! Tan solo lo quería para verlo, tocarlo, acariciarlo, abrazarlo, cuidar de él, darle todo el cariño que necesitara, tenerlo, definitivamente, poseerlo…

(siguiente)

poques ombres té el Barça de Josep Guardiola, fins i tot el NY Times s’ha rendit al seu futbol…

…jo sempre penso en Carlos Jesús, aquell savi: “hoy ríen, mañana llorarán…”

per compensar serà una entrada curta, de fet la pel·lícula no dóna per gaire més; es tracta de “La cosecha” (“The reaping” en l’original) d’en Stephen Hopkins, que va sobre una científica descreguda (Hillary Swank en un paper per pagar-se unes merescudes vacances, suposo) que s’enfronta a uns fets que semblen reproduir les 10 plagues bíbliques (spam, windows, la cope, actimel, etc.) en un poblet perdut en l’amèrica profunda, que és tota excepte les platges

crispetera, repetitiva, previsible, poc original, prescindible…

suposo que ser sentir-me català em fa propens a la literatura polonesa, i grans autors com Stanislaw Lem (més que un autor) o Slawomir Mrozek són, salvant les distàncies, com _________ (fill the gap) i Quim Monzó respectivament; el cert és que després de llegir “La mosca”, d’en Mrozek publicat per l’editorial Acantilado (que té una col·lecció de narrativa boníssima), queden ganes de llegir-ne més, tot i que els contes d’aquest recull no són tan genials com els d’altres títols del mateix autor, però molt recomanables tots ells

aquest polonesos, però, són estranys (no més que els catalans, però); només el fet de tenir bessons al capdavant del govern (siamesos hagués estat la reòstia i un veritable maldecap) i haver generat l’anterior papa, tot sota la dictadura d’en Jaruzelsky (ben retratat per en Laibach) i la lluita d’en Lech Walesa, els fan companys de viatge nostres, almenys a mi m’ho sembla per la meva memòria audiovisual; per tant, el que necessita el poble català és un dictador (ja el vàrem tenir), un sindicalista (tot i que jo prefereixo la Sindy patinadora) i uns bessons, millor dos que no pas tres, que ja es veu que tot i estar sempre els tres en un mateix pla, sempre hi ha algú que explora la dimensió desconeguda…

després de més d’una hora de cua, el que sembla ser un bon senyal, m’he pogut apuntar a un dels cursos que ofereix l’espai de fotografia Francesc Català-Roca, al centre cívic Golferichs

no li donis més voltes i apunta’t tu també! les inscripcions han començat avui i ja queden poques places!!!